Cartell Pessic Decembre 2008

Yo serví al rey de Inglaterra

30 Novembre

L'ART DE SOBREVIURE

Jirí Menzel (Praga, 1938) torna a inspirar-se, per sisena vegada en la seva carrera, en l’obra del seu bon amic i aclamat escriptor txec Bohumil Hrabal (1914-1997), represaliat pel règim comunista per les seves idees. Repassant la seva poc prolífica filmografia, trobem que ja en els seus inicis com a realitzador va ser un dels set cineastes elegits per plasmar un dels relats de Hrabal a Pearls on the bottom. Va ser, però, amb l’adaptació de Trens rigorosament vigilats (1966), el seu debut en solitari, que Menzel va captar l’atenció internacional, amb el que ha estat el seu major èxit de crítica i públic gràcies sobretot a l’impuls obtingut en rebre l’Oscar en la categoria de millor pel·lícula estrangera. Un èxit que, sens dubte, va fer fructificar encara més la relació entre el cineasta i l’escriptor, com demostren les seves posteriors col·laboracions en títols com Anuncio una casa donde ya no quiero vivir, Tijeretazos o Las fiestas de las campanillas blancas. Ara, sense haver de superar el consentiment de la censura comunista i després de força anys allunyat de les càmeres, Menzel ha tornat al primer pla del panorama cinematogràfic internacional per presentar el seu darrer treball, Yo serví al rey de Inglaterra, crònica sublim d’un supervivent nat, un subjecte anomenat Jan Díte que malgrat les seves limitacions físiques va saber sobreviure a la Segona Guerra Mundial i al règim nazi, i que més tard va fer el mateix amb la implantació del govern soviètic a la vella Txecoslovàquia. I en aquesta ocasió (no podia ser d’una altra manera), Menzel ha recorregut novament a la seva font d’inspiració predilecta: Bohumil Hrabal, l’altra part del «binomi artístic» que junts conformen.
La pel·lícula narra el període que correspon a trenta anys de la vida d’aquest home tan peculiar que és Díte, un personatge menut i trepa que en sortir de la presó, on ha estat tancat durant quinze anys, reflexiona sobre el seu passat. És així com el nostre protagonista recorda els seus inicis, quan servia taules en un petit bar de poble, i com, amb la luxúria, l’avarícia i la picardia com a peculiars estendards, de mica en mica va aconseguir anar escalant posicions en el gremi de la restauració. Una ascensió social i laboral establerta en un subtil paral·lelisme amb el de la mateixa Alemanya nazi, amb la qual Díte segellarà el seu particular pacte amb el diable en contraure matrimoni amb una jove alemanya filonazi, ferma seguidora dels postulats del III Reich.

El resultat és una sublim sàtira vitalista en la qual el director, com va fer prèviament el novel·lista, pretén oferir una visió del món modern i d’una part de la història del segle XX a través de la crònica de la peculiar vida d’aquest petit gran txec que és Jan Díte. De passada, a més de l’índole universal de la proposta, el director també aprofita l’ocasió per retratar els costums i les excentricitats pròpies del caràcter dels seus compatriotes txecs, en un estil humorístic que a vegades recorda el del cineasta Emir Kusturica (ens referim sobretot a les escenes de to caricaturesc en què posa més èmfasi a ridiculitzar la superioritat ària). Uns tocs de classicisme, nostàlgia, malenconia, innocència i sensualitat que deixen entreveure la influència de referents com Chaplin i Fellini, acaben de conformar aquesta pel·lícula delicada i servida amb un desplegament visual exquisit.

Malgrat el pas del temps, el cinema de Menzel no ha canviat gens ni mica. Però el millor és que el veterà director no torna com a vestigi d’altres temps, sinó més aviat com a cineasta aliè als nous ritmes externs. Un autor que juga en terreny conegut i manejable. I que, es nota, treballa sobre segur.

Jordi Camps Linnell (Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona)

http://www.cinematruffaut.com/pub/arxiu/yoservireyinglaterra.html

JIRÍ MENZEL: "M'AVORREIX LA PRETENSIÓ DE SERIETAT"

--El protagonista de Yo serví al rey de Inglaterra no sembla que arribi a comprendre mai l'horrible naturalesa del règim nazi, amb el qual tants vincles va tenir. ¿Quant n'hi ha, en aquest retrat, de crítica a l'actitud del poble txec davant de la invasió alemanya?

--Els hongaresos i els polonesos van lluitar i van vessar la sang contra els alemanys per allò en què creien. En canvi, nosaltres vam controlar la situació d'una manera diferent, ens ho vam prendre de broma i vam ser amables amb ells. Alguns txecs van lluitar, però la majoria de la població va treballar per als alemanys a la indústria armamentística.

--Aquest actitud ja era un tema vertebral de la seva primera pel.lícula, Trenes rigurosamente vigilados, que li va proporcionar un Oscar l'any 1966.

--Sí, però llavors l'heroisme indiferent em semblava apropiat. Ara que he viscut i he après molt ja no m'ho sembla.

--Les comparacions entre els protagonistes de les dues pel·lícules són inevitables. ¿Són premeditades?

--En veig les similituds, encara que el personatge de Trenes rigurosamente vigilados buscava la llibertat i l'experiència sexual i al d'aquesta el motiva l'avarícia. De totes maneres, no són semblants intencionadament. Suposo que s'expliquen pel fet que les dues pel·lícules són adaptacions de llibres de Bohumil Hrabal.

--Acostuma a dir que tota la seva generació es va sentir intel.lectualment i artísticament influenciada per la forma de veure el món de Hrabal. ¿Per què?

--Perquè Bohumil coneixia perfectament quina criatura imperfecta és l'ésser humà, encara que això no li impedia estimar-lo. Això és el que el diferencia de molts escriptors actuals. A més, Hrabal era capaç de descriure la vida tal com és realment, de forma inusualment sensible, encara que no de forma naturalista sinó seguint el seu propi mètode poètic. Va exposar la realitat il·lustrant-la a partir de relacions i connexions estranyes entre frases que sentia o esdeveniments i personatges que potser va imaginar.

--També era un gran mestre de la ironia, com vostè mateix. ¿Quina importància té aquesta eina a l'hora de parlar de determinades coses?

--M'agrada fer servir l'humor i la ironia per parlar de coses serioses perquè si et poses molt seriós per parlar-ne acabes semblant ridícul. M'avorreix la serietat o, pitjor encara, la pretensió de serietat. L'escriptor Vladislav Vancura va dir una vegada que l'humor és la forma més natural, agradable i senzilla de conèixer el món, encara que per descomptat no es referia a l'humor basat en els cops o les grolleries, sinó en el que et transporta a algun lloc desconegut del món exterior o del teu propi interior.

--En el passat, durant molts anys, la indústria cinematogràfica txeca va estar suportada per l'Estat. Els directors eren treballadors estatals. Hi havia diners per fer pel·lícules. ¿Fins a quin punt significa això que era més fàcil fer-les?

--Era més senzill, perquè jo era l'empleat d'una fàbrica que tenia com a objectius de producció fer 30 films a l'any i s'havien de complir. Per un altre costat, era més difícil posar-se d'acord amb els productors, perquè eren un règim d'ideologia comunista. Fins i tot encara que un acatés les seves exigències des de bon començament, sempre trobaven alguna raó estúpida per fer retalls o canvis en el teu projecte. Si no ho feien, la gent es podria pensar que la censura no era necessària.

Nando Salvà (EL PERIÓDICO / 19 de juliol de 2008)

LA FITXA

Obsluhoval jsem anglického krále. República Txeca – Eslovàquia, 2006. 120 minuts

Director: Jiří Menzel. Guió: Jiří Menzel; basat en la novela de Bohumil Hrabal. Fotografia: Jaromír Šofr. Música: Aleš Březina. Productor: Rudolf Biermann.

Intèrprets: Ivan Barnev (Jan Dítě, joven), Oldřich Kaiser (Jan Dítě, viejo), Julia Jentsch (Lisa), Martin Huba (Skřivánek), Marián Labuda (Walden), Milan Lasica (profesor), Josef Abrhám (Brandejs), Jiří Lábus (director del hotel), Jaromír Dulava (Karel).

PRÒXIMA PEL·LÍCULA

BUDA EXPLOTÓ POR VERGÜENZA / Iran – França, 2007

Hana Makhmalbaf

Sota l’estàtua del Buda que van destruir els talibans encara viuen milers de famílies. Baktay, una xiqueta afganesa de sis anys, és incitada a anar a l’escola pel fill dels seus veïns. De camí a l’escola, Baktay és assetjada per uns xiquets que juguen de forma cruel, com un reflex de la societat tan violenta que els envolta.

Antes de que el diablo sepa que has muerto

23 Novembre

SIDNEY LUMET: “EL QUE M’INTERESSA SÓN ELS EXCESSOS DEL PODER”

Cineasta llegendari, l’octogenari Sidney Lumet per fi estrena a Espanya Antes que el diablo sepa que has muerto, la pel·lícula que li ha tornat el fervor de la crítica. Als seus 82 anys, Sidney Lumet (Filadèlfia, 1924) ha realitzat una carrera inigualable des que en 1958 va debutar en la direcció de llargmetratges amb Doce hombres sin piedad, un títol mític. Nominat cinc vegades a l'Oscar, Lumet va tindre que “consolar-se” amb un premi honorífic de l'Acadèmia de Hollywood el 2005. L'emèrit cineasta ha forjat el seu immens prestigi amb títols com Serpico (1973), Tarde de perros (1975), Network (1976), El príncipe de la ciudad (1981) o Veredicto final (1982), entre altres. La seua energia, la vitalitat i la passió pel cinema es manté intacta amb el pas dels anys. Bona prova és la sensacional pel·lícula que ara estrena, Antes que el diablo sepa que has muerto, una història de cobdícia, foscos llaços de sang, atzars maleïts i mort amb to de thriller.

“Em vaig decidir a fer esta pel·lícula perquè vaig amar instantàniament la història. Vaig rebre el guió per correu. Me’l va enviar el productor Michael Cerenzie. No tinc ordinador ni em moc de Nova York. Així que em va arribar de Califòrnia, el vaig llegir i em vaig dir: ‘Ostres, vull fer-la!’. Ni tan sols sabia si Michael disposava del pressupost. Però coneixent-lo, no em preocupava. De fet, ja el 2006 vaig començar a preparar el càsting i a realitzar certs canvis en el guió”. Va ser llavors quan Lumet va decidir que els dos protagonistes, Andy i Hank Hanson, havien de convertir-se en germans, i no ser simplement col·legues com plantejava el relat original: “Vaig trobar el plantejament un poc convencional, no em convencia. Vaig demanar permís a l’autor, Kelly Masterson, a qui mai vaig conéixer perquè viu a Califòrnia, per a realitzar el canvi”.

Tot seguit, va arribar l'essencial qüestió del repartiment: “Sempre vaig voler Philip i Ethan i confrontar dos actors tan diferents. El més irònic és que no sabia quin rol oferir a cada u. Primer em vaig adreçar a Philip, un actor absolutament formidable a què seguisc molt als teatres novaiorquesos. Per a mi, era imprescindible un actor intens per a evitar convencionalismes. No volia estrelles sinó vertaders talents. Li vaig oferir ambdós papers, perquè triara. I em va dir: per què no busques l’altre i així ens mesurem?”.

D’esta manera, Lumet ha aconseguit el seu major èxit en vint anys, concretament des de Un lugar en ninguna parte (1988). Sens dubte, els 70 van ser la seua gran dècada, quan va formar part junt amb Sidney Pollack o Arthur Penn de la generació de directors compromesos amb els problemes socials dels Estats Units. En Antes que el diablo sepa que has muerto recupera aquell clima insà i el to crític per a radiografiar els principals pecats que atribueix al seu país: “M’obsessiona la incompatibilitat de fusionar els pilars sobre els quals se suposa que sustenten la democràcia nord-americana: la moral i la llei, la justícia i el poder, la cobdícia i l’honestedat. Em fascina analitzar les relacions entre els sers humans i les institucions i com estes, en comptes de servir-los, tendeixen a aniquilar-los. També m’interessen els excessos del poder: el polític, el mediàtic, el policial, el judicial… Em queden molt pocs racons foscos que escrutar”.

Tot això ho conta a partir d’eixos dos germans, dos sers molt distints que comparteixen la seua condició d’estar a la deriva i que no troben millor manera de superar els seus problemes que atracant la joieria dels seus pares: “Assistim a la destrucció de tota una família per la cobdícia. El meu interés radicava a mostrar com una decisió d’un home en situació de fallida moral i econòmica es va convertint en una fenomenal bola de neu sota l’aclaparador pes de la qual tots els seus familiars sucumbeixen d’una manera tràgica. Sempre m’ha fascinat el costat monstruós de cada ser humà. El mal viu ocult dins de cada u i el dilema sorgeix quan l’alliberem i acaba dominant-nos. Encara que ens coste reconéixer-ho. Vaig començar la meua carrera com a actor i sempre vaig voler interpretar Iago abans que Otel·lo”.

– La història està narrada en un mosaic de flashbacks i punts de vista inusuals. D'on va vindre eixa elecció de l’estructura narrativa?

– Va ser una decisió doble. D’una banda, vaig veure clarament que ajudava a l’avanç de la història, cada segment ens revela nova informació de cadascun dels implicats. I ens ajuda a comprendre l’enorme enfonsament emocional de cadascú. En realitat, l’estructura estava ja al llibre de Masterson i d’ací la seua intensitat. La vaig trobar refrescant, nova i magnífica.

– En 50 anys, només li han donat un Oscar honorari en 2005...

– No em guien els premis. La meua força, la meua ambició és continuar rodant pel·lícules amb històries que em pertorben amb els millors actors possibles. És demanar molt, però estic en això.

Beatrice Sartori (EL CULTURAL, 22 de maig de 2008)

EL OXIDADO COLOR DE LA PÉRDIDA

A punto de cumplir 84 años, Sidney Lumet ha borrado definitivamente la concepción del Oscar honorífico como premio otorgado a jubilados y/o artistas más cerca del féretro que de la claqueta. Galardonado por la academia estadounidense en 2005 por el conjunto de su obra, desde entonces nos ha regalado una exquisita muestra de cine judicial con toques humorísticos (Declaradme culpable), y la que probablemente es su mejor película de los últimos 25 años: la magistral Antes que el diablo sepa que estás muerto.

Una joyería. Un robo aparentemente fácil que se viene abajo. Consecuencias físicas y morales en los protagonistas. Narración desestructurada envuelta en sucesivos círculos. Desde luego, la nueva película de Lumet comparte con Reservoir dogs tanto el escenario central que sirve de excusa argumental como su intrincada narrativa. Sin embargo, bajo la apariencia del thriller criminal, Antes que el diablo... esconde una tragedia familiar de proporciones shakesperianas sobre la aflicción personal, el dolor enquistado desde la infancia, el tedio del devenir y la imposibilidad para escapar de un destino marcado de antemano.

El excelente guión de la debutante Kelly Masterson describe unos personajes desolados, encerrados en un turbio ambiente del que les resulta imposible desertar, gente del montón que intenta sacar la cabeza del hoyo, pero que con cada movimiento queda irremediablemente aún más hundida, gente con la que Lumet está suficientemente familiarizado, que guarda sus problemas en el estómago y no en la cabeza, perdedores que huyen hacia delante con la ayuda de una venda. Así era el jurado número 3 que interpretaba Lee J. Cobb en Doce hombres sin piedad, el debut cinematográfico de Lumet en 1957; así era el superviviente judío Rod Steiger de El prestamista; así era el perturbado policía Sean Connery de La ofensa; así era el inmolado psiquiatra Richard Burton de Equus; así era el alcohólico abogado Paul Newman de Veredicto final.

En Antes que el diablo... no hay héroes ni villanos. Sus criaturas evolucionan a lo largo del relato al tiempo que el espectador cambia la percepción que va teniendo de ellos. Lumet rueda con rabia cuando hay que tirar de ella (los estallidos de furia) y con quietud cuando hay que describir el dolor interno (enorme Philip Seymour Hoffman en el piso refugio). La marcadísima banda sonora de Carter Burwell, presidida por las tonalidades graves, envuelve la historia con una dimensión trágica. Lumet, un grande del cine, ha filmado el oxidado color de la pérdida.

Javier Ocaña (EL PAÍS - 23de maig de 2008)

LA FITXA

Before the Devil knows you're dead. EUA, 2007. 117 minuts

Direcció: Sidney Lumet. Guió: Kelly Masterson. Fotografia: Ron Fortunato. Música: Carter Burwell.
Producció: Michael Cerenzie, Brian Linse, Paul Parmar y William S. Gilmore.

Intèrprets: Philip Seymour Hoffman (Andy Hanson), Ethan Hawke (Hank Hanson), Marisa Tomei (Gina), Albert Finney (Charles Hanson), Rosemary Harris (Nanette), Michael Shannon (Dex), Brian F. O'Byrne (Bobby), Amy Ryan (Martha).

PRÒXIMA PEL·LÍCULA

YO SERVÍ AL REY DE INGLATERRA / República Txeca – Eslovàquia, 2006

Jirí Menzel

A l’eixida de la presó, on ha passat els seus últims quinze anys, Jan Dite reflexiona sobre el que podria haver passat en la seua vida si hagués actuat d’una altra manera. Des que era un jove cambrer provincià, sempre va tindre clar que volia ser milionari...

Fat City

16 Novembre

Podríem cenyir-nos al tòpic i referir-nos a Fat City com l'enèsima revisió per part de John Huston del tòpic del perdedor. I no ens equivocaríem massa. No obstant això, per a fer justícia a una cinta tan interessant i al seu autor val la pena valorar una sèrie de punts que enriqueixen considerablement la nostra visió de la pel·lícula.

En primer lloc, cal considerar que Fat City es realitza el 1972. Després del declivi dels 60, la indústria cinematogràfica americana pateix un període d’importants canvis que passen per la fusió de les productores i distribuïdores de Hollywood amb lobbys japonesos (1) i l’aparició de xicotetes productores amb directors associats a elles. Després de la generació de la televisió (Lumet, Frankenheimer i, en certa manera, Brooks i Penn) en esta sorgeixen un grapat de franctiradors que tracten de contemplar la societat nord-americana des de la porta de darrere i la descriuen sense complaença i amb un cert aire "europeu". John Huston, narrador nascut en el classicisme, va tindre el valor d'apuntar-se a esta tendència i va elaborar una obra basada en la descripció d’ambients decadents, en temps morts, en personatges de mirada perduda i en una narració el·líptica. Va tindre als seus 66 anys la capacitat d’elaborar una cinta que ha perviscut en el temps més enllà de les modes. Fat City està emparentada, per tant, amb la sordidesa del Scarecrow de l'oblidat Jerry Schatzberg, amb Next ‘stop', Greenwich Village de Paul Mazursky, amb Looking for mister Goodbar de Brooks, amb Five easy pieces i Stay hungry de Rafelson i, fins i tot, amb Coppola (Rain people), Scorsese (Alicia ya no vive aquí), amb la mirada europea de Louis Malle en Atlantic City i amb el l’estètica de French Connection de William Friedkin o Saturday night fever de Badham.

En segon lloc, i directament vinculat amb l’aspecte abans comentat, hem de valorar la categoria dels seus perdedors protagonistes. Certament Huston va seguir aquests ‘losers’ durant tota la seua filmografia (2). La seua mirada, no obstant això, va variar segons l’actitud moral d’uns o d’altres. A uns els va abandonar a la seua sort, arrossegats per la cobdícia (Dobbs en El tesoro de Sierra Madre) o la ira (Achab enfront de Moby Dick). A uns altres, els va concedir una certa glòria fins i tot en la derrota, com serien els casos, de Howard i Curtin (que s’enriqueixen encara que els vole –literalment- El tesoro de Sierra Madre), de Charlie Allnutt i Rose Sawyer (a qui l'atzar finalment converteix en herois en La reina de Africa) , de Dix Handley (heroi tràgic per excel·lència que mor en un bell somnieig fugint de La jungla de asfalto), i, per descomptat, del mític Peachy Carnahan (l’home que va poder regnar en la magistral obra homònima).

Va haver-hi altres, no obstant això, que van perdre tota aura heroica. I ací estarien els vaquers descavalcats encarnats per Monty, Gable i Wallach en Vidas rebeldes , personatges sense aura mítica, perduts en un món en descomposició i orientats pels seus egoismes als quals només els crida a l’ordre el crit de dolor de la dona que desitgen. També ací, uns quants esglaons més avall quant a atractiu com a personatges o quant a lucidesa, estarien el derrotat Billy Tully i el desorientat Ernie, protagonistes a la deriva de Fat City. Si el 1961, Arthur Miller i el mateix Huston atorgaren fins i tot un cert halo d’encant als tres ‘misfits’, el 1972 la desocupació, la incultura, l’estupidesa i l’alcoholisme esborren tot indici d’esperança per a estos boxejadors a temps parcial que sobreviuen entre la indigència i l’estultícia.

Fat City s’inicia amb unes imatges d’alcohòlics, en carrers abandonats i zones brutes d’esta falsa ciutat daurada, abans de presentar-nos a Billy Tully (Stacy Keach, potser en la seua millor interpretació), alcohòlic i exboxejador que tracta de sobreviure amb treballs ocasionals. Una trobada a l’atzar amb el jove Ernie Munger llançarà aquest a una inesperada carrera de boxejador. La història seguirà de manera intermitent la trajectòria de Tully en els seus intents per aconseguir una llar i per refer-se un camí en la boxa, activitat truncada per la beguda. A pesar d’una ocasional victòria, Billy Tully acaba com al principi, demanant companyia i xarrada a un desorientat Munger en un saló replet d’ancians. Malgrat el seu inicial "Parlem!", Tully no pot més que lamentar l’estat físic del cambrer ("T’agradaria despertar-te pel matí i ser ell? Abans de donar tombs per la vida, preferisc anar-me’n directe a l’albelló", s’ufana davant Ernie). Després, veient-se integrat en la decrèpita clientela, es gira en silenci i Huston tanca la pel·lícula amb la imatge de tots dos, incapaços de compartir res, lacònicament assentats contemplant el seu café.

Fat City, que com tota bona pel·lícula de boxa no parla realment de boxa (Raging Bull, Million dollar baby (3) segueix el rastre d’estos personatges i d’altres perdedors (l'inefable entrenador, sempre confiant a guanyar a pesar de la incompetència dels seus pupils, la patètica Oma, que vampiritza en la seua soledat i el seu alcoholisme diferents perdedors amb qui compartir sopar i llit). Tots, no obstant això, del primer a l’últim, estan desproveïts d’un bocí de glòria o d’heroisme. En el combat, els successius lluitadors han de compartir els seus calçons, tacats de sang, Tully eructa mentre contempla un anell de noces; en la collita els recol·lectors ocasionals confessen la seua addicció a la beguda; la dona de l’entrenador s’adorm mentre ell li comenta les seues preocupacions; Earl torna a Tully la seua roba en la mateixa caixa de cartó on Tully guardava la seua mentre ell estava en la presó.

Els protagonistes de Fat City tracten de recuperar el temps perdut. Però, majoritàriament, tampoc tenen futur. Possiblement, ni tan sols Ernie tindrà cap futur. Els personatges són com espectres de tracten d'agarrar-se a la vida pretenent unes il·lusions que en realitat no tenen. Fa temps que han perdut l’energia. Els combats estan filmats majoritàriament en pla general o de manera el·líptica. S’evita sensació de tensió, no es transmet força física, els boxejadors estan cansats i les arrancades de violència es limiten a patejar una caixa de cartó plena de roba vella.

Huston, en la seua saviesa, corona esta galeria de ‘misfits’ i despulles humanes en una seqüència que diu molt a favor de la seua capacitat de posada en escena, sovint discutida. Tractant de recuperar la seua carrera i efímera fama, Billy Tully aconsegueix un ‘comeback’, una tornada, en un combat amb Arcadio Lucero, un altre exfutura promesa (un altre ‘has been’ en l’argot de l’espectacle nord-americà). Huston presenta Lucero arribant sol a la ciutat, amb vestit i corbata. Després desempaqueta en la seua habitació i el director evidencia en un inserit del bany la pèrdua de sang de Lucero. Malgrat la seua malaltia, Arcadio Lucero planta cara a Billy Tully i tarda a ser derrotat. Més tard, mentre el reduït grup d’amics celebra als passadissos de l’estadi la (pírrica) victòria de Tully, l’entrenador paga en un a banda la victòria d’un combat d’Edwin. A continuació el grup ix content per la dreta del pla mentre, solitari, per l’esquerra, apareix, digne en el seu vestit i corbata, Arcadio Lucero. Al seu pas, les llums es van apagant i, amb la seua eixida, tot queda en silenci. Arcadio Lucero seria el ‘loser’ digne que reivindicaria gran part de la filmografia clàssica de Huston. Billy Tully i els seus companys serien l’expressió d’uns nous mals temps que quedarien indeleblement plasmats per la bona feina d’un autor que va saber adaptar-se amb intel·ligència a un nou estil estètic.

(1) Una mutació que va de l’absorció per part d’una corporació nipona de la simbòlica MGM, amb lleó i tot, a la més absoluta caiguda de la United Artists en acabar la dècada, després del desastre comercial de les excel·lents Stardust Memories d’Allen i Heaven's Gate de Cimino.

(2) Temàtica compartida per directors nord-americans amb molt diverses orientacions com Walsh, Ray i Peckimpah

(3) Pel·lícula que es basava, al contrari de Fat City, en la possibilitat de recuperació de la dignitat per part dels seus protagonistes. Encara així, els gimnasos comparteixen en ambdues un aire de decadència similar.

Antoni Peris Grao (http://www.miradas.net/2005/n41/estudio/fatcity.html)

LA FITXA

EUA, 1972. 100 minuts.

Director: John Huston. Guió: Leonard Gardner. Música: Kris Kristofferson. Fotografia: Conrad L. Hall. Productors: David Dworski, John Huston, Ray Stark.

Intèrprets: Stacy Keach (Tully), Jeff Bridges (Ernie), Susan Tyrrell (Oma), Candy Clark (Faye), Nicholas Colosanto (Ruben), Art Aragon (Babe), Curtis Cokes (Earl), Sixto Rodríguez (Lucero), Billy Walker (Wes).

PRÒXIMA PEL·LÍCULA

ANTES QUE EL DIABLO SEPA QUE HAS MUERTO / EUA, 2007

Sidney Lumet

Aclaparats per problemes econòmics i desesperats per aconseguir diners ràpidament, dos germans de classe burgesa conspiren per a dur a terme el colp perfecte: atracar la joieria dels seus pares, sense pistoles i sense violència. Però les coses no ixen com esperaven...

Caos Calmo

9 Novembre

ENTREVISTA AMB NANNI MORETTI
Feia més de set anys que Nanni Moretti no estrenava pel·lícula a Espanya. Va ser el 2001 quan arrasava amb La habitación del hijo. Ara, torna a la tragèdia de la pèrdua d’un ser estimat amb Caos calmo, sobre un alt executiu que davant de la mort de la seua esposa es bolca en la seua filla. Moretti, protagonista i coguionista, explica a EL CULTURAL un film polèmic i sentimental.
Nanni Moretti (Bozen, 1953) va dirigir la seua última pel·lícula en 2006, Il Caimano, inèdita al nostre país, una farsa contra la seua particular Bèstia Negra, Silvio Berlusconi. Ara, per primera vegada en molt de temps –12 anys des de La segunda vez (Mimmo Calopresti, 1995)–, es dedica a exercir com a protagonista absolut d’una pel·lícula sense posar-se darrere de la càmera. Encara que el segell de Moretti va més enllà d'aparéixer pràcticament en cada pla ja que l’artista també ha sigut guionista del film, adaptació de la popular novel·la homònima de Sandro Veronesi (publicada a Espanya per Anagrama). Així, sorgeix un film típicament “morettià”, amb les seues obsessions, les seues fòbies, la seua moral i la seua intel·ligència. A competició en l’ultima Berlinale, es va mostrar cordial i incisiu durant la xarrada amb EL CULTURAL.
– En principi, es va oferir tan sols com a actor per a aquest projecte...
– Em va semblar una forma natural de continuar explorant temes, la pèrdua i el dolor consegüent i com altera les vides, que vaig investigar en una pel·lícula meua anterior, La habitación del hijo. Es tracta també d’aprofundir en com una gran fractura condueix cap a l’esperança.
– Potser per ser també el coescritor del guió el film porta el seu segell d’una forma molt clara.
– Vull dissentir. M’interessava la història per dues raons: perquè la sentia prop de mi i alhora molt lluny. A més, la temptació de tan sols interpretar era molt forta. Dirigir cada vegada em fatiga més. I l’adaptació va ser un treball molt estimulant perquè la vaig fer amb Laura Paolucci i Francesco Piccolo i els tres vam mantindre opinions molt diferents.
– Guardonada amb el prestigiós Premi Stregha, la novel·la és immensament popular. Com va influir aquest fet i fins a quin punt van guardar fidelitat a l’original?
– El llibre conté molts capítols bellíssims, molt literaris i de nul valor cinematogràfic. Van ser fàcils d’eliminar. De fet, vam voler oblidar-lo. Els canvis més notables han sigut potser que el personatge de Lara, la dona que mor, té més presència, i el meu personatge, Pietro Paladini, és menys cínic.
– Pietro sembla incapaç d’expressar dolor fins que es trenca. Finalment, el caos trenca la calma.
– Pietro protegeix a la seua filla, sobretot, i impedeix que aflore el seu dolor, encara que eixa contenció desconcerta a la xiqueta, sense ell saber-ho. El seu plor mai no arriba. Vam treballar molt el moment en què deixa fluir eixe dolor quasi impossible de suportar i que ha canviat tota la seua vida.
Als seus 54 anys, Nanni Moretti primera escena de sexe. L'Església italiana no podia passar-la per alt. La Conferència Episcopal, a través del responsable de la pastoral juvenil, Nicolo Anselmo, va qualificar l’escena de “erotisme dur”. I va fer una crida als actors perquè feren “objecció de consciència” en estes escenes.
– Parlem de la famosa seqüència.
– A quina es refereix?
– A la seua amb Isabella Ferrari.
– Ah, eixa! Em preocupaven més altres. La de l’opi, que vam fer sense guió. O la del meu plor catàrtic, tancat en el cotxe. I la del diàleg final amb la xiqueta, Claudia. Tot havia de ser bo quasi a la primera, perquè Antonello Grimaldi no fa moltes preses.
– Bé, doncs parlem dels bisbes italians. Creu que han portat molta gent al cine?
– Espere que sí! (Rialles) Des de l'Església sempre es veuen obligats a realitzar aquest tipus de declaracions. És el seu treball! Saben que estes opinions creen dependència entre un cert tipus de polítics. I saben que a un cert tipus de periodistes els provoca una histèria per la qual després emfatitzen i dramatitzen tot. I, que jo sàpiga, el papa no n’ha parlat. Hi ha un cert tipus de periodisme al meu país basat en la informació histèrica i superficial.
Beatrice Sartori (EL CULTURAL, 19 de juny de 2008)
ENTREVISTA AMB ANTONIO GRIMALDI
L’entrevista comença preguntant-li al cineasta, un veterà realitzador televisiu que de tant en tant ha picotejat en la gran pantalla, per Nanni Moretti. El geni -per talent i per caràcter- italià signa com a guionista i protagonitza el film. No degué ser fàcil la relació. I més amb una pel·lícula que parla de dolors i morts familiars, una absència que automàticament remet a La habitación del hijo, escrita, dirigida i protagonitzada per Nanni Moretti. "Per descomptat, ja coneixia la seua fama. Havíem treballat junts -jo, com a actor; Nanni, davant i darrere de la càmera- en Il caimano i estiuegem prop, a Sardenya. A favor seu he de dir que es va oferir a protagonitzar-la, però que va rebutjar dirigir-la. Té una forta personalitat. Fins i tot el productor estava espantat. En quant ens vam ajuntar per a parlar del film, li vaig soltar: 'Al comandament n’estic jo'. I ni va piular".
I com es fa per a aconseguir que el Vaticà es fique amb la seua pel·lícula? Una campanya de publicitat gratuïta provocada per una seqüència de sexe menys tòrrida del que anuncia. "No ho sé, però és que segur que ni l’han vist. En el llibre era més fort. Ací l’hem suavitzada molt".
Grimaldi és pausat. Assegura que no li importa parlar de la connexió Caos calmo-La habitación del hijo. "En La habitación del hijo els fets ocorren just després de la mort del xic. En Caos calmo ha passat un temps, el protagonista comença a reconstruir la família". I per a fer-ho, Pietro passa el dia en un banc del parc que hi ha davant del col·legi de la seua filla. "El parc esdevé una illa sentimental on la gent visita Pietro, mentre espera que la seua filla no siga tan coixa emocionalment com ell. A Nanni li va vindre molt bé tindre un fill d’eixa edat; jo vaig parlar molt amb la meua neboda. Tots volem que els nostres descendents no reproduïsquen els nostres errors".
I per a complicar-se la vida amb egos, Grimaldi i el productor van decidir contractar Roman Polanski com a totpoderós empresari possible futur cap de Pietro. "Vaig buscar a algú molt carismàtic, que no fóra italià, perquè angoixara Moretti, perquè li entrara una mica de por. Polanski representa perfectament el personatge... i hauríeu d’haver vist la cara de Nanni", comenta rialler. Al final, Caos calmo aposta per la família. "Home, és una novel·la italiana adaptada per cineastes italians. I a Itàlia, la família...".
Gregorio Belinchón (EL PAÍS, 20 de juny de 2008)
LA FITXA
Itàlia, 2008. 112 minuts
Director: Antonio L. Grimaldi. Guió: Nanni Moretti, Laura Paolucci y Francesco Piccolo; basat en la novel·la "Caos calmo" de Sandro Veronesi. Fotografia: Alessandro Pesci. Música: Paolo Buonvino. Producción: Domenico Procacci.
Intèrprets: Nanni Moretti (Pietro Paladini), Valeria Golino (Marta), Isabella Ferrari (Eleonora Simoncini), Alessandro Gassman (Carlo), Blu Yoshimi (Claudia), Hippolyte Girardot (Jean-Claude), Kasia Smutniak (Yolanda), Denis Podalydès (Thierry), Charles Berling (Boesson), Silvio Orlando (Samuele), Manuela Morabito (Maria).

-----------------------------------------------------------------------------
PRÒXIMA PEL·LÍCULA
FAT CITY / EUA, 1972
John Huston
Tully i Ernie són dos homes absolutament desencantats. Un és un granger alcohòlic que intenta tornar al món de la boxa després d’uns quants anys de retir. L’altre és un lluitador que intenta ensenyar tots els seus coneixements sobre la boxa a un deixeble.