El vuelo del globo rojo


24 Gener


puntxa aquí per a llegir la 7Masacrítica de El vuelo del globo rojo

ENTREVISTA AMB HOU HSIAO-HSIEN

P.- Descriuria El vuelo del globo rojo com una pel·lícula poètica?

R.- Potser, no ho sé. Al principi no coneixia eixa pel·lícula de 1950, El globo rojo, però quan la vaig veure em va semblar molt interessant. Simplement vaig prendre prestat eixe globus com una vella ànima de l’època traslladada a l’època actual. Els xiquets de hui en dia són molt diferents dels dels 50. El globus està atent als xiquets actuals i alhora té un sentiment de pèrdua; potser estos dos elements li donen un to poètic.

P.- Hi ha molt dels seus propis records d’infantesa en la pel·lícula?

R.- Res en absolut. És totalment francesa, res a veure amb la meua. Hui, els xiquets han de voler aprendre moltes coses. Com hi ha un bombardeig d’informació des de totes parts, reben massa. Per exemple, en la vida real de Simon, el xiquet que protagonitza la pel·lícula, a més dels videojocs, futbol i lliçons de natació, li demana a sa mare classes de judo i piano entre altres coses. A l’escola, cada xiquet aprén moltes coses, hi ha una espècie de competició, entre ells s’expliquen les coses que aprenen.

P.- S’identifica amb el personatge de la cuidadora infantil xinesa?

R.- Sí, podríem dir-ho d’esta manera. Ella representa el meu punt de vista en la pel·lícula. Jo, com a director, estic fora i ella, dins.

P.- Va ser la relació entre el xiquet i sa mare el teu principal interés?

R.- Com he dit en la primera resposta, al comparar els xiquets d’ara amb els de llavors podríem concloure que els actuals són més feliços però no és veritat. Els xiquets d’abans no tenien tants joguets i els adults eren més estrictes amb ells, però també eren molt lliures, la qual cosa és molt diferent de l’actualitat. Volia dir alguna cosa sobre la mare moderna i el seu fill. Elles han rebut valors contemporanis i això els influeix molt.

P.-Per què va decidir rodar a París?

R.- Al principi era un projecte del Museu d'Orsay que incloïa quatre directors del món i havíem de fer un curtmetratge. Olivier Assayas és un d’ells. Un dia, em va dir que faria una pel·lícula llarga en compte d’un curt. La seua idea em va fer pensar que jo faria el mateix. Al final, vam mostrar només una part del llarg en eixe projecte inicial. Llavors vaig començar a fer esta pel·lícula a París, una ciutat que a penes coneixia. Primer em vaig inventar els personatges principals i les localitzacions i després vaig escriure el guió.

P.-Va voler rodar la ciutat com un estranger o com si fóra d’allí?

R.-Com he dit, abans de començar, no coneixia París molt bé. Només he estat allí 5 o 6 vegades, i en general han sigut estades molt curtes per a promocionar les meues pel·lícules. Per tant, és impossible que retratara París com un parisenc, ho he fet des del meu punt de vista.

P.-Com és Juliette Binoche?

R.-Ella és fantàstica. La vaig conéixer perquè la meua cap de premsa francesa és molt amiga seua i em va arreglar una trobada amb ella de mitja hora. Va ser magnífic. A mi ja m’agradava com a actriu, però en conéixer-la vaig saber que volia treballar amb ella.

P.-Se sent més valorat fora del seu país?

R.-Passa el mateix a tot arreu. Aquells a qui de veritat els agrada el cinema són un número reduït de gent. A Taiwan conec molta gent tots els dies i sé que són molt pocs als quals els interessa el tipus de cinema que jo faig. Tothom sap que sóc famós però no entenen el meu cinema, en canvi, aquells que de veritat l’aprecien l’estimen amb intensitat. En l’estranger succeeix el mateix. És una qüestió de proporció.

P.-Li importa que alguns consideren les seues pel·lícules “intel·lectuals”?

R.-No crec que el meu cinema siga intel·lectual. El cine no hauria de ser racional, crec que el cinema ha de sorgir de la intuïció. La meua energia prové dels objectes, que són, per a mi, les persones i els llocs. Tinc la meua pròpia manera d’observar les coses. Estes coses han de ser presentades amb els sentiments i les intuïcions. Si analitzes les coses d’una forma massa intel·lectual normalment fas pel·lícules sense massa interés.

Juan Sardá (EL CULTURAL, 16 d’abril de 2009)

HOU HSIAO-HSIEN. EL VOL DEL CINEMA ASIÀTIC

En el cèlebre article que Jacques Rivette va dedicar a Kenji Mizoguchi fa quaranta anys a les pàgines de Cahiers du cinéma, el director francés defenia la posada en escena com el veritable llenguatge universal, indiferent a les fronteres idiomàtiques i culturals. La posada en escena és, efectivament, el que permet hui al portugués Pedro Costa veure les pel·lícules de Yasujro Ozu sense subtítols i entendre-les, a Olivier Assayas treballar indistintament a Hong Kong o a París, o a Hou Hsiao-hsien i Nobuhiro Suwa rodar amb actors francesos sense parlar una paraula de francés. Els ecos asiàtics a París o les ressonàncies parisenques a Àsia troben en El vuelo del globo rojo del taiwanés Hou Hsiao-hsien el seu penúltim episodi, a més d’un perfecte paradigma des del qual poder traçar els camins d’anada i tornada que han teixit una profitosa xarxa d’influències en el cinema dels últims anys.

S’ha convertit en un clixé dir que una pel·lícula flota. També és un lloc comú de la crítica cinematogràfica citar André Bazin. Però en el cas de El vuelo del globo rojo -pel·lícula inspirada en El globo rojo (1956) d'Albert Lamorisse-, es fa especialment difícil no recórrer a eixos tòpics. D’una banda, poques experiències davant la pantalla gran ens transmeten la percepció vaporosa d’estar navegant per l’escuma dels dies, en aquest cas per la vida quotidiana d’una mare fadrina i el seu fill. En el bulliciós apartament on viuen Suzanne i Simon, entren i ixen constantment persones de tota índole, des d’un afinador de pianos a un veí morós, i a l’altre costat de la finestra, potser només visible a ulls del xiquet, vola un globus roig com si fóra la consciència del temps. La dinàmica del seu vol s’apropia dels moviments eteris de la càmera, de manera que Hou Hsiao-hsien ens proposa sobrevolar amb serenitat estes escenes quotidianes, habitar-les discretament en el seu temps real, fer-nos així sentir el flux de la vida per a transmetre amb profunda melancolia la mort de la infància. En un clar gest per inocular un tret distintiu de la seua cultura natal en la seua experiència europea, l’autor d’El maestro de marionetas no sols conjuga el paper de Binoche amb un tradicional espectacle de titelles xinés, sinó que en la pell de la cuidadora infantil de Simon incorpora l’estudiant de cinema Song Fang com un transsumpte de si mateix: observa discretament el flux de la vida i les gents al seu voltant mentre filma un remake d’El globo rojo.

Enarborant una classe d'impressionisme basat en les preses llargues i els plans tancats, l’autor de Millenium Mambo és el forjador d’una poètica del minimalisme totalment associada al cinema asiàtic contemporani, que a més posa en forma els preceptes de Bazin. La mirada d'Hou reforça la presència del que filma i eludeix jerarquitzar les emocions dels personatges per a prestar atenció als seus moviments espontanis i a eixos lapses de temps tan fugitius com a reveladors. Tal com postulava el pare de la crítica moderna, que precisament a partir del migmetratge de Lamorisse va escriure un dels capítols fonamentals del seu llibre Què és el cine? (Bazin estava fascinat com El globo rojo no recorre al muntatge per a “trucar” la realitat), el cine d'Hou confia en el registre de la realitat com a camí cap a la revelació de les veritables possibilitats del cinema: la superfície de la imatge bé pot albergar els secrets del món.

Junt amb els llegats bazinians, resulta igualment significatiu com els cineastes asiàtics semblen sentir la necessitat d’integrar una coartada museística en les seues experiències parisenques, potser com a forma de tendir ponts i establir punts de contacte entre cultures tan allunyades entre si. Si Tsai-Ming Liang roda al Louvre i Hou Hsiao-hsien s’inspira en una pintura que penja a les parets del museu d'Orsay (Le Ballon, que va pintar Félix Valloton el 1899), el japonés Nobuhiro Suwa va concedir una importància extrema als escenaris del museu Rodin en Un couple parfait. En gran manera, l’experiència del taiwanés durant la realització d’El vuelo del globo rojo s’assembla a la del japonés quan va rodar Un couple parfait. Cap dels dos parlava francés, per tant havien de guiar-se pels gestos dels actors, que treballaven improvisant els seus diàlegs.

Eixa forma de treballar intuïtiva sintetitza l’olfacte del vertader cineasta, immune a barreres culturals, però sobretot ens indica la capacitat d’hibridació entre les formes de representació orientals amb l'imaginari cinematogràfic francés.

Carlos Reviriego (EL CULTURAL, 17 d’abril de 2009)

LA FITXA

Le voyage du ballon rouge. França, 2007. 113 minuts

Direcci: Hou Hsiao Hsien. Guión: Hou Hsiao Hsien i François Margolin. Fotografia: Lee Ping Bing. Música: Camille. Producció: Kristina Larsen i François Margolin.
Intèrprets: Juliette Binoche (Suzanne), Song Fang (Song), Hippolyte Girardot (Marc), Simon Iteanu (Simon), Louise Margolin (Louise), Anna Sigalevitch (Anna).

PRÒXIMA PEL·LÍCULA

LET’S GET LOST / EUA, 1988

Bruce Weber

Un film sobre els últims dies de vida del trompetista de jazz Chet Baker. Aquest documental ha estat realitzat amb material rodat durant l’ultima gira de Baker i entrevistes amb el propi artista, les seves esposes, fills, amics i amants.








Cartell Pessic Gener 2010