The Visitor
28 Març
Puntxa aquí per a llegir la 7 Masacrítica de The Visitor
El actor (Buenas noches y buena suerte, Syriana, Banderas de nuestros padres) y director Tom McCarthy presenta en nuestras pantallas su segundo trabajo, The Visitor, premiado en media docena de festivales de todo el mundo. Al igual que su debut, Vías cruzadas, se trata de una pequeña producción independiente que, en este caso, relata la transformación producida en la vida de un profesor universitario, Walter Vale, en crisis existencial y profesional desde la muerte de su esposa, tras su contacto con una pareja de inmigrantes instalados erróneamente en su piso de Nueva York. Al abrirse a una cultura (simbolizada, entre otros elementos, por el djembé) y una forma de vida completamente desconocidas para él, su vida, en punto muerto, recupera un rumbo perdido.
The Visitor confirma muchos de los propósitos presentados por McCarthy con su anterior film, tales como un cierto verismo (neorrealista, digamos) como forma de acercamiento a la realidad, su interés por las historias humanas ordinarias y cotidianas, o una intención desdramatizadora tanto en el guión, del que es también responsable, como en la puesta en escena y la interpretación. Al hilo de esto último, uno de los planteamientos más interesantes de la película resulta ser su evolución emocional. Así, al principio de la misma parece como si el director, contagiado por la frialdad y el pudor de su protagonista, se mantuviese distante a la hora de filmar ciertos momentos de gran intensidad sentimental dentro de la historia (el comienzo de su relación con Tarek y Zainab, por ejemplo), para dar paso, paralelo a su despertar a la vida, a un tono más cercano y emotivo (aunque afortunadamente siempre comedido) a medida que avanza el relato. Muy representativas de ello son las secuencias de la cita de Vale y Mouna o su primera noche durmiendo juntos. Se nota que McCarthy aprecia realmente a sus personajes, y eso, seguramente también influido por su propia experiencia delante de las cámaras, puede apreciarse en su trabajo con los actores. Si el trabajo de todo el reparto resulta muy destacado, la interpretación de Jenkins, nominado al Oscar por su papel de profesor universitario hastiado y encerrado en sí mismo, llena de matices, resulta un formidable ejemplo de underplay.
Santiago Rubín De Celis (CAHIERS DU CINEMA – ESPAÑA / Març 2009)
UN LLOC AL MÓN
Quan Hemingway va escriure -o va dir de viva veu- el que és considerat el conte més breu de la història -"Venc sabates de bebé, sense usar"-, va capturar en sis paraules eixa fondària sintètica que caracteritza una certa tradició de la literatura nord-americana: una línia que desemboca en veus tan pròximes com les de Raymond Carver o Cormac McCarthy, però que sembla haver deixat molt poca empremta en uns cineastes nord-americans més amics de sobreexplicar-se que de, per exemple, plantejar-se de què prescindiria John Ford.
De tant en tant, hi ha excepcions tan grates com eixa Old Joy (2006), de Kelly Reichardt que està disponible en una caixa de DVD dedicada al festival de Gijón. O The Visitor, de Thomas McCarthy, que enguany sembla haver omplit en les candidatures als Oscar la quota indie: McCarthy no aconsegueix ser tan elusiu com Hemingway en el seu relat, però The Visitor és un xicotet triomf de l’economia expressiva, de la perfecta harmonia entre el relat, el que captura l’enquadrament i el cos d’uns actors en estat de gràcia que saben que el diàleg és només una peça més. No és casual que McCarthy, que va debutar com a director amb l'arriscada The Station Agent (2003), siga també actor: amb la complicitat que dóna un profund coneixement de l’ofici, el director converteix els quatre vèrtexs de la seua història en una mena de quartet de corda atent a les més fràgils vibracions d’una peça que es juga la seua sort en els detalls.
The Visitor conta una història que en altres mans adoptaria formes dissuasòries, i fins i tot repel·lents: Richard Jenkins, finalista a l'Oscar per aquest paper, encarna un abstret professor d’universitat que, en viatjar a Nova York per a fer una conferència, troba al seu vell apartament una parella d’immigrants il·legals. Sembla que McCarthy vol contar la història d’un renaixement a partir del contacte amb l’altre, però les aparences enganyen i el que semblava un emotiu conte humanista s’acaba revelant com una estranya (i civilitzadament rabiosa) forma de cinema polític, però, també, la crònica de la possibilitat d’una història d’amor nonada, rematada en un pla final l’ambigüitat del qual obri la porta de la inquietud. Parafrasejant el narrador de La ciudad desnuda (1948) podria dir-se que Nova York és una ciutat amb 19 milions d’històries i esta és només una d’elles, però una que atrapa, aïlla i qüestiona l’esperit d’esta època, i ens apel·la a tots.
Jordi Costa (EL PAÍS, 13.03.2009)
ENTREVISTA A TOM McCARTHY
Què va motivar el seu bot a la direcció?
Quan vaig començar a escriure el guió de la meua primera pel·lícula, The Station Agent (Vías cruzadas), tenia molt clar en la meua ment com el volia veure plasmat en imatges, tant a nivell tècnic com interpretatiu. Vaig decidir que seria molt més senzill encarregar-me jo de la direcció que trobar a algú que compartira les meues idees totalment.
Tant aquella com esta són dos cintes molt semblants. Les històries són diferents, per descomptat, però els protagonistes principals tenen molt en comú, al tractar-se de persones que han perdut el contacte social i coneixen a algú que els reorienta i canvia les seues vides.
Estic totalment d’acord, quasi es tracta d’una continuació a eixe nivell. Però a nivell estructural ambdós són molt diferents, The Visitor és molt més complicada per a mi perquè tracta dos temes simultàniament, l’aïllament i la incomunicació d’una banda i la qüestió fronterera d’una altra. Fronteres no sols territorials, sinó en el sentit de les barreres imposades entre les pròpies persones.
El fet de ser actor li facilita la direcció d’actors?
La veritat és que sí; de fet, crec que és un dels meus punts forts com a realitzador, fa més senzilla la comunicació amb els actors. En part, supose que es deu al fet que jo mateix haja treballat al servei de tants altres cineastes. Puc entendre millor el que ajuda i el que no en el procés interpretatiu.
Els repartiments de què ha disposat en les seues dos pel·lícules són perfectes per als papers que interpreten. Té els actors en ment ja des del principi?
En aquest cas, sí, volia Richard Jenkins i Hiam Abass per als rols centrals des que em vaig posar a redactar el guió. El que m’aportava seguretat era saber que podria disposar de Richard, era una espècie d’arma secreta. Mentre el tinguera a ell, no em preocupava res més. Ha sigut fabulós.
Supose que la seua nominació a l'Oscar va ser una gran alegria per a l’equip.
Va ser un moment molt especial. Personalment, sóc un poc escèptic cap als premis, no els done massa importància. Però Richard Jenkins és una gran persona i un actor increïble, amb una gran carrera a les seues esquenes, i no puc imaginar ningú que meresca eixe reconeixement més que ell. Ha sigut una cosa molt bonica per a tots.
La pel·lícula es basa en algun fet real?
No, la veritat és que no. Vaig passar molt de temps amb gent en centres de detenció, xarrant, captant les seues emocions. Això sí que és autèntic, però la història és invenció meua.
Els atemptats del 11-S són fonamentals en la trama. Quan superarà Estats Units el trauma d’aquell atac?
Sempre quedarà una cicatriu, o espere que així siga, que mai oblidem el que va succeir i el que vam aprendre amb això, per a bé o per a mal. La resposta a tot allò comença a ser diferent ara, per sort. L’administració Bush es va aprofitar d'eixe moment d’atordiment general, de la por i de la ira de la gent. És indubtable que estem sumits en un moment de crisi global; de fet, és un moment molt fosc, sobretot des de la invasió a Iraq, però com a país comencem a despertar, sembla que estem imbuïts d’un fort sentiment d’optimisme i d’esperança, en part des de l’arribada d'Obama. És un inici.
Vías cruzadas és una producció totalment indie. The Visitor hi ha disposat d’un pressupost major. La següent?
M’encantaria disposar de més diners, encara que fora un poc! (rialles). Tinc un poc de mania al concepte de “independent”, als Estats Units és pràcticament un sinònim de “lleig”. Però el que em permet és comptar el que jo vull i com vull contar-ho, perquè si t’has fet càrrec d’un parell de films i te n'ixes dels paràmetres més modestos, comença a intervindre un munt de gent. Et converteixes en la diana de persones al teu voltant que tracten de ficar-se en el teu treball, i això és molt incòmode. Com més diners, més perill de perdre l’essència del que fas. Ara bé, dit açò, no m’importaria augmentar el meu pressupost una mica més, clar. Espere que l’èxit de les meues dues pel·lícules m’ho permetrà, sense que m’imposen limitacions.
No obstant això, com a actor el cas és distint, perquè ha treballat en projectes independents, sèries de televisió i súper produccions…
Cert! (rialles) Bo, com a intèrpret hi ha tres coses que m’atrauen: primer, treballar amb algú que m'abellisca; segon, que el material em cride prou; tres, que em paguen molts diners. Encara que ara que ho pense, no estic molt segur de si eixe és l’ordre, la veritat (rialles). Parlant seriosament, el projecte ho és tot. M’encanta el que aprens quan acudeixes al set i et poses sota les ordres d’un altre director. Veus com treballa amb tot l’equip, t’adones com fa que funcione tot. És enriquidor per a mi, per a desenrotllar-me posteriorment com a realitzador. És tot un luxe poder estar a un costat i a l’altre de la càmera. Mentre muntava The Visitor participava en el rodatge de The Wire, al meu parer una de les millors sèries de televisió que han sorgit del meu país; en un moment estava editant, i en un altre estava en el set amb els meus companys, era una cosa tremendament estimulant.
José Arce (www.labutaca.net / 16.03.09)
LA FITXA
EUA, 2007. 103 minuts
Direcció i Guió: Tom McCarthy. Fotografia: Oliver Bokelberg. Música: Jan A.P. Kaczmarek. Producció: Mary Jane Skalski i Michael London.
Intèrprets: Richard Jenkins (Walter Vale), Hiam Abbass (Mouna Khalil), Haaz Sleiman (Tarek Khalil), Danai Gurira (Zainab), Maggie Moore (Karen), Richard Kind (Jacob), Amir Arison (Sr. Shah), Marian Seldes (Barbara), Michael Cumpsty (Charles).
PRÒXIMA PEL·LÍCULA
DREAM / Corea del Sud, 2008
Kim Ki-duk
Jin es desperta d’un malson en què ha tingut un accident de trànsit de camí a casa de la seua exnóvia. El somni el porta a eixe lloc, on es troba amb les conseqüències d’un accident ocorregut de la mateixa manera que en el seu malson. Jin està segur que hi ha una connexió inexplicable entre ell i la dona implicada en l’accident…
Vivir de pie
El Cine-club Pessic estrena a la comarca el documental "Vivir de pie" el pròxim diumenge dia 14 de març al les 19:00 hores al Centre Social de Dénia. La pe´l.lícula serà presentada i comentada pel director, Valentí Figueres, realitzador nascut a Dénia que compta amb una dilatada carrera com a documentalista.
"Vivir de pie" ens narra la vida de Cipriano Mera Sanz, un dels personatges més interessants i, alhora, més desconeguts, de la Guerra Civil Espanyola. Va Començar sent un drapaire i caçador furtiu per a després convertir-se en obrer. Va entar en contacte amb les idees anarquistes, les va interioritzar i, al capdavant d'una divisió de l'exèrcit republicà, va derrotar a Mussolini en la batalla de Guadalajara. Quan Franco va arribar al poder va ser empresonat i condemnat a mort, però va esquivar la seua sentència fatídica i es va exiliar a França, des d'on va posar tot la seua obstinació per a acabar amb la dictadura.
Estrenada a desembre de 2009, este documental ja ha circulat per festivals com el de Gijón i la Mostra de Cine de València i ara està començant la seua carrera per festivals internacionals.
Del documental la crítica ha dit:
"Una vida de cine, de la que el documental da cuenta de forma estimable. (...) Una solución narrativa audaz y eficaz" (Javier Ocaña: Diario El País)
"El trabajo de Figueres y su colaboradora en el guión es documentalmente impresionante, y nos muestran el puño y letra de una época terrible (...) Una huella digital admirable en la memoria de su época. (...)" (E. Rodríguez Marchante: Diario ABC
NOTES DE PRODUCCIÓ
El projecte de llargmetratge s’inicia quan coneixem Nardo Imbernón a París i ens ensenya una forqueta de plata que havia guardat zelosament des que son pare li la va donar. La forqueta tenia una història interessant: quan l'Aga Khan III i Rita Hayworth anaven amb la seua limusina pel Bois de Boulogne van ser assaltats per uns quants cotxes que els van tancar el pas. Els assaltants els van deixar amb el que duien posat, sense els seus vestits, les joies i els coberts. Aquell robatori digne d’estar en un guió de cine, va ser en realitat “una recuperació” i els emmascarats homes dels "grups d’Acció de la CNT". Era 1949. Més avant la forqueta va arribar a les mans de la família de Nardo, de llarga tradició anarquista, que entre bromes presumia de menjar com els rics amb aquell cobert. L’anècdota va suscitar la nostra curiositat; qui eren aquells "expropiadors"? Eren Robin Hoods moderns o simples assaltadors de camins?
Nardo ens va anar desgranant la història d’“els homes de la CNT”, el com, els perquès, els fets i les anècdotes d’aquells que van perdre la Guerra Civil i van ser víctimes de tots els totalitarismes, d’aquells que van viure l’eterna esperança de la tornada a Espanya, però també la lluita i la mort dels seus “companys”. Davant dels nostres ulls apareixia un món clandestí i quasi extint que l’exili conservava fresc en la memòria malgrat el temps... i els temps.
Estàvem descobrint el món dels vells anarquistes, el dels lluitadors per “la Idea”, el d’“els grups d’afinitat”. Eren homes i dones que tenien un ideal pel qual lluitar i ho feien amb un llenguatge propi. Per a comprendre de què parlaven calia entendre primer les paraules; conceptes com “els nostres mitjans”, “els companys”, “las Jiras”, “los pieles rojas y los pájaros carpinteros”,"la revolució"…
La tradició llibertària s’allarga cap arrere en el temps fins al S. XIX i té continuïtat fins al XXI. És cert que la seua pervivència és irregular i amb moments veritablement crítics. Però hi va haver una finestra de temps i espai al segle XX, en què tot va poder ser; un clavill en què les idees anarquistes van poder tindre una oportunitat: l’any va ser 1936 i el lloc, Espanya. Uns la van anomenar la Guerra Civil Espanyola; els anarquistes, la Revolució Espanyola.
Entre tots aquells "homes de la CNT", entre tots els companys, ens va captivar especialment la història de Cipriano Mera. Amb una procedència més que humil al barri madrileny de Tetuán, -en aquell temps anomenat "de les victòries"- Mera va ser un obrer, un sindicalista, un company de la CNT i, quan el moment ho va requerir, un tinent coronel de gran instint. Després... després la derrota i l’exili, però també el seu ofici d’obrer, la militància més que compromesa des de "l’exterior" i una obsessió; matar el dictador. Mera va ser un company com pocs i un militant com cap. Es va integrar sense titubejos en els grups de les joventuts llibertàries per a ordir els plans del magnicidi i va eixir a les barricades dels carrers de maig del '68. Mai no va deixar de creure en la viabilitat de les idees llibertàries que eren una cosa inevitable per una qüestió de sentit comú. La ironia de la Història va voler que morira 20 dies abans que Franco. Cipriano no va guanyar totes les guerres, però sí que va lluitar en totes les batalles.
Eixe va ser Cipriano Mera i així era el món misteriós dels vells anarquistes. Un món en què la necessitat d’un "company" era cosa de tots. Havien estat tan prop de la revolució, que el fet de creure només era qüestió de veure i actuar en conseqüència. Per als vells anarquistes no tenia sentit triar entre morir de peu o viure de genolls, sabien que un altre món era possible, que es podia tindre tot. L’elecció, sens dubte, era "Vivir de Pie".
***************
Hace algo más de un año tuve la oportunidad de ver dos excelentes documentales sobre dos anarquistas históricos: por un lado Lucio (Aitor Arregi y José María Goenaga, 2007) y por otro El honor de las injurias (Carlos García-Alix, 2007). El primero centrado en la vida del falsificador Lucio Urtubia, albañil de profesión, al que los directores entrevistaron largamente en su casa de París. Por su parte, la película de García-Alix no cuenta con el testimonio en primera persona de su biografiado, Felipe Sandoval, otro paleta revolucionario, ahora pistolero de la CNT, autor de varios asesinatos. Muy diferente a Lucio, El honor de las injurias es una propuesta estética más arriesgada: un montaje de archivos fotográficos y visuales, una obra de carácter pictórico (no en vano García-Alix es esto, pintor). Ambos documentales muy aconsejables, como el que os proponemos hoy.
He podido ver el documental Vivir de pie. Las guerras de Cipriano Mera gracias a que su productora, Los sueños de la hormiga roja, ha tenido a bien enviármelo. La película se centra en uno de los hombres claves de la CNT, el albañil revolucionario Cipriano Mera, “El Viejo”, como le llaman sus camaradas aún cuando no había cumplido ni cuarenta años. A Mera se debe la única victoria de la República durante la Guerra Civil: la de la batalla de Guadalajara. Creando dos frentes, Mera, que lideraba la 14 División en el río Tajuña, consiguió la retirada de los miembros del Corpo di Truppe Volontarie, los italianos que habían venido a colaborar con Franco. Los republicanos abortaron así el plan fascista: tomar Brihuega. En el documental se cuenta que, acobardados, los italianos echaron a correr, dejando en el camino distintas pertenencias. Entre ellas se encontraba un maletín del general Annibale Bergonzoli en el que, según Cipriano, había fotos del militar en ropa de mujer.
A Cipriano Mera se le presenta como un hombre sencillo con un inusitado sentido de la justicia y la honradez. No se mueve por el odio, de hecho el rencor no le corroe (salva la vida de un antiguo torturador suyo, José Escobar, que años después, agradecido, llegaría a decir que un favor pedido por Mera equivalía para él a una orden). Mera, que estuvo casado y tuvo dos hijos (uno de ellos, Sergio, fallecido cuando él se encontraba en la cárcel), no creía que nadie, llámese Franco, Hitler, Mussolini o Stalin, tuviera el derecho a coartar las libertades de sus ciudadanos. Y ofreció su tiempo y su fuerza, que no era poca, a defender su causa, enfrentándose primero a los fascistas, luego a los comunistas.
La película tampoco cuenta con el testimonio directo de Cipriano Mera, que falleció el 24 de octubre de 1975 (no pudo, pues, celebrar la muerte del dictador). Sí se le puede oír y ver en imágenes de archivo. El documental, que repasa toda su trayectoria como activista, se construye con documentos filmográficos de la época (documentales y de ficción), fragmentos de prensa y opiniones en primera persona de familiares, amigos y camaradas de Mera, entre ellos los anarquistas Heleno Molina, César Broto o Joaquín Dorado. Como elementos de transición, Figueres utiliza imágenes simbólicas escenificadas y grabadas a propósito. Se reitera demasiado el recurso, como también el de la fragmentación de pantalla (división en dos más usualmente) creada con diferentes usos: por ejemplo, como contraposición temporal (mismos paisajes en distintas épocas) o como paralelismo de personajes no tan antagónicos (Hitler/Stalin).
Vivir de pie. Las guerras de Cipriano Mera se suma, pues, a las reivindicaciones que nuestro cine está haciendo en los últimos años a aquellas personas que lucharon, de una u otra manera, para que el futuro de nuestro país no estuviese siempre en manos de un gobierno totalitario. Hombres y mujeres que, a pesar de las duras represalias que se tomaban contra ellos, siguieron adelante, en la cárcel o fuera de ella, pensando en los ciudadanos de su momento y en los del mañana. Se les puede achacar muchas cosas (a unos más que a otros, claro), pero hay que tener muy en cuenta el contexto histórico en el que vivieron. Cipriano Mera eligió la lucha pese al sufrimiento (la cárcel, las torturas, el alejamiento de su familia, el asesinato de los amigos, el exilio…) porque confiaba en el cambio.
http://pasionporelcine.es/blog/vivir-de-pie-las-guerras-de-cipriano-mera/
LA FITXA
Espanya, 2009. 124 minuts
Direcció: Valentí Figueres. Guió: Valentí Figueres i Helena Sánchez Bel. Producció: Valentí Figueres. Música: Ian Briton. Fotografia: Sr. Marmota i Helena Sánchez Bel.
PRÒXIMA PEL·LÍCULA
VAMPYR / França-Alemanya, 1932
Carl T. Dreyer
Un jove viatger, de descans en un estrany castell, comença a veure estranyes visions, i descobreix una dona inconscient que ha estat atacada per un vampir en forma de bruixa... Dreyer roda a França i en alemany la seva particular visió del terror: un món oníric i suggeridor, ple de fantasmes i ombres que captiven més per la força de les seues imatges que pel caràcter terrorífic del relat.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)