Estómago

21 Novembre

Edén al Oeste

14 Novembre

El cinema com a forma d'abordar “assumptes greus” però també com a “espectacle”. Aquesta és la fórmula que ha convertit Costa-Gavras (Grècia, 1933) en un dels directors més populars i alhora respectats dels últims quaranta anys. Des dels temps de la seua trilogia amb Yves Montand, Z (1969), La confesión (1970) i Estado de sitio (1973), on va abordar la dictadura militar grega, la repressió comunista a Txecoslovàquia i la ingerència d'Estats Units a Sud-amèrica respectivament, Costa-Gavras ha sigut un incansable investigador de les injustícies polítiques i un polemista amb fonament. Una fórmula, una narrativa amb força i un assumpte important, que aplica a la seua nova estrena, Edén al oeste, joc de paraules amb el títol de la famosa novel·la de Steinbeck, en la qual aborda la immigració il·legal de la mà d'Elias, un immigrant de nacionalitat desconeguda que desembarca en la costa grega en una pastera amb el difús somni d'arribar a París.

El que Michael Winterbottom va explicar de forma seca i contundent en la terrible In this World (2002), un film en el qual transmetia de forma magistral la sensació d'angoixa i asfíxia de dos pakistanesos que volen entrar a Anglaterra, Costa-Gavras ho converteix en una odissea repleta d'aventures i desventures que recorda a estones la picardia tradicional espanyola: “Fa molts anys que volia fer una pel·lícula sobre immigració però no trobava la història adequada”, explica el cineasta des de París. La dificultat sorgia perquè al director no li interessava un enfocament dramàtic: “Sempre he vist els immigrants com a persones amb una energia extraordinària i també volia reflectir açò. Fa falta molta força de voluntat per a deixar arrere tota una vida i embarcar-se en un país desconegut. Són persones valentes i jo volia fer justícia al seu coratge. Per això m'interessava explicar-ho com una faula”. Una faula en la qual Costa-Gavras inclou dosis de realisme màgic, a les antípodes de, per exemple, Ken Loach.

Entre la faula, l'aventura i el dramatisme sorgeix aqueix Elias, un jove que per al seu propi desconcert arriba a una platja nudista que pertany a un complex turístic on el contrast entre la seua precarietat i el luxe es revela brutal: “M'agradava ironitzar sobre eixos ‘paradisos’ momentanis que vam crear els occidentals a costa de generar un sofriment extrem entre els més desafortunats”. En eixe lloc idíl·lic Elias aconseguirà sobreviure gràcies no solament a la seua picardia sinó, sobretot, al seu atractiu físic: “Vaig estar pensant molt en quin tipus d'actor volia. Al final vam escollir-ne un guapo, primer perquè en el cinema solem fer-ho així i segon perquè m'agradava trencar amb eixa imatge de l'immigrant apallissat d'aspecte terrible”. A partir d'ací, Elias enllaça una trobada rere l'altra en les quals es revela la bondat i maldat de cadascun: “M'identifique amb la dona que li regala la jaqueta a París. Em sembla absurd pretendre que els qui estem ben establits a Europa hem d'ocupar-nos de cada desconegut en dificultats, però sí que hi ha petits gestos que marquen una diferència. És eixa petita bondat la que jo volia reivindicar”.

Una bondat que troba el seu tenebrós revers en un racisme que la pel·lícula no oculta: “A França hi ha molta gent que pregunta indignada als immigrants si se senten francesos. És una qüestió mal plantejada. Del que es tracta és de si ells els consideren com a tals. A partir d'aqueix moment és quan aconseguirem crear una vertadera integració. Quan es parla d'aquest assumpte és fàcil oblidar que un 30% de la societat francesa està composta per persones que provenen originàriament d'un altre país”. Inclòs el propi Costa-Gavras, que es va traslladar a París en els temps de la universitat: “Supose que sí que em vaig sentir com un estranger els primers anys però la realitat és que fa molt temps que visc ací i esta és la meua ciutat”. Una ciutat, per cert, sobre la qual no ofereix una perspectiva especialment afalagadora, els parisencs d'Edén al oeste són d'allò més antipàtics: “És que són així!”, replica el director entre rialles.

El rebuig cap als estrangers tindria arrels profundes, ja que, segons Costa-Gavras, “els éssers humans som per definició racistes. Ací radica el valor de l'educació. És possible vèncer aqueix prejudici interessant-se per l'altre. Ací les pel·lícules o les novel·les poden ajudar. El cinema ha contribuït a crear la cultura en la qual vivim”. I això que el cineasta no es mostra molt entusiasmat davant els temps que corren: “A Europa ha succeït una cosa i és que hem exportat d'Estats Units el culte als diners. És una cosa que no succeïa en la meua joventut. Detecte una cultura cada vegada més banal i políticament correcta, l'objectiu de la qual no és qüestionar l'ordre establert sinó mantenir-lo. Quan vaig començar a fer pel·lícules era més fàcil plantejar projectes ambiciosos. Ara és molt difícil aconseguir finançament si no vols fer un film policial o una comèdia”.

Un desencantament que el director trasllada a tots els àmbits: “Els joves d'avui no volen saber res de la política i els entenc perquè han crescut sense cap referent. No han vist persones preocupades per millorar les condicions de vida sinó assedegades de poder i de diners. En el tema de la immigració, per exemple, mai no s'ha vist cap vertader interès per crear unes bones condicions d'integració, com a màxim, un esforç per regular millor l'explotació econòmica sense caure en l'esclavisme. I és una pena perquè no hi ha activitat més elevada i bella que la política”.

Costa-Gavras també observa amb dolor la situació d'Europa: “L'esquerra s'ha quedat sense respostes davant els desafiaments del món i ha creat enormes masses de gent decebuda. Jo sóc molt crític amb Sarkozy o Merkel, però el pitjor sens dubte és Berlusconi. És un personatge absolutament lamentable”. Fins a acabar amb el que Gavras considera l'origen del mal: l'individualisme generalitzat.

Juan Sardá (EL CULTURAL, 23 d’octubre de 2009)

EL SOMNI D'EUROPA

El tema de la immigració a l'Europa del benestar dels desposseïts, extracomunitaris o no, consta ja d'una nodrida filmografia. esta pel·lícula, que inverteix un conegut títol de James Dean, és l'aportació a aquest corpus de Costa-Gavras, veterana figura del que Serge Daney anomvenava la «ficció d'esquerres».

No és la millor que hem vist sobre esta qüestió, però la seua intenció és honesta, no carrega les tintes i té el seu moment de major inspiració en el bloc inicial: Elias arriba a una luxosa colònia de vacances (anomenada, subtilment, Edèn) i comprova com és de fàcil barrejar-se amb els privilegiats quan s'aterra en una platja nudista: només cal desfer-se de les poques possessions que es porten quan es viatja per desesperació. La resta de la seua entretallada peripècia segueix camins previsibles. Costa-Gavras no cau en excés en les fàcils temptacions del cinema de tesi, encara que de vegades fa l'efecte que alguns personatges que troba només apareixen per tal d'il·lustrar el tema del contrast entre «nosaltres» i «ells» (encarnats per Elias): per exemple, la burgesa parisenca de bon cor que encarna una envellida Anne Duperey.

L'únic personatge desenvolupat és el del protagonista, la nacionalitat del qual no se'ns aclareix del tot, si no m'equivoque: però la inexpressivitat de l'actor que l'interpreta fa que no depasse la condició d'emblema.

Antonio Weinrichter (ABC, 23 d'octubre de 2009)

Una altra crítica: http://www.contrapicado.net/critica.php?id=431

LA FITXA

Eden à l’ouest. França - Itàlia - Grècia, 2008. 111 minuts

Direcció: Costa-Gavras. Guió: Costa-Gavras i Jean-Claude Grumberg. Fotografia: Patrick Blossier. Música: Armand Amar. Producció: Michèle Ray-Gavras, Jérôme Seydoux i Manos Krezias.

Intèrprets: Riccardo Scamarcio (Elias), Ulrich Tukur (Nick Nickelby), Juliane Koehler (Christina Lisner), Eric Caravaca (Jack), Ana Paula Aurijo (Elena), Gil Alma (Bob), Konstatinos Markoulakis (Yvan), Antoine Monot (Karl), Florian Martens (Gunther), Jean-Pierre Gos (Franz), Jian Zhang (Kim).

PRÓXIMA PEL·LÍCULA

ESTOMAGO / Brasil, 2007

Marcos Jorge

Raimundo *Nonato arriba a la gran ciutat amb l'esperança d'aconseguir una vida que li permeta, en el mateix dia, menjar i sopar. Aconsegueix treball en un bar i allí descobreix el seu talent innat per a la cuina, i amb els seus guisats, transforma el lloc en un local d'èxit. Giovanni, amo d'un conegut restaurant italià, intueix els dots de cuiner de Nonato i canvia la seua vida en contractar-ho com a ajudant de cuina.