Programació Gener 2012

Poetry

18 Decembre

SABER MIRAR

Un cineasta, un país y una anciana. El cineasta, Lee Changdong, que alcanza con Poetry su madurez creativa. En sus anteriores trabajos -de A Single Spark (1995) a Secret Sunshine (2007)-, ya caminó confiado sobre las peligrosas aguas en las que el melodrama convive con la extravagancia autoral, haciendo del sufrimiento de los discapacitados y del dolor femenino su particular territorio poético. Un país, Corea del Sur, del que Changdong fue ministro de Cultura en 2003, una de las naciones tecnológicamente más desarrolladas del mundo, pero donde la violencia y el miedo empapan su médula social. Y una anciana, Mija, que emerge en Poetry como uno de esos personajes excepcionales en su riqueza de matices (interpretado por Yoon Jeong-hee), que tratará de aferrarse a la belleza del mundo cuando la vida le muestra su rostro más negro, entre la enfermedad más destructiva y el crimen más abyecto.

Arranca Poetry desde el horror: el hallazgo del cadáver de una adolescente flotando en el río. Y la película trazará su desafío en el intento de conciliar el terror con la belleza, lo monstruoso con lo mundano, el humor con el desgarro. Hay tanta negrura como luminosidad en Poetry, porque ese es también el trayecto interior de Mija, que desde que descubre que su nieto y sus amigos han violado repetidamente a una chica de su edad (el cadáver en el agua), se debate a lo largo de todo el filme entre la protección de su familia y la responsabilidad moral. A Mija le paraliza la idea de reunir una gran cantidad de dinero para pagar el silencio de la madre de la joven víctima, si bien el encuentro final entre ambas mujeres se revela como uno de los momentos más hermosos en llegar este año a las pantallas.

La trama nos recuerda inevitablemente a la reciente Mother, del también coreano Bong Joon-ho, en torno a la devota madre de un discapacitado mental que se convierte en detective para salvar a su hijo de una acusación de asesinato. Pero lo que en el autor de Host era un relato cuyo poética se enredaba en un estirado drama criminal, el lirismo de Poetry se conjuga con el melodrama en un ejercicio de alta precisión formal, manejando las elipsis con verdadera maestría, hilvanando con delicadeza el tempo de las escenas y el impacto de las gestos. El hecho de que Mija se apunte a clases de poesía cuando se manifiestan en ella los primeros síntomas del Alzheimer es la hermosa metáfora de esa disputa entre lo bello y lo siniestro sobre la que discurre el filme. Tanto desde su visión humanista como creativa, Poetry explora los orígenes de la belleza a partir de moldes clásicos pero con un tratamiento de estricta modernidad. "Para escribir poesía, hay que saber mirar", dice el profesor de poesía a su clase. Esa es la lección de Changdong, su mirada sobre el mundo y sobre el cine.

Carlos Reviriego (EL CULTURAL 26/11/2010)

UNA FLOR A L’HIVERN

Les figures maternals, comprensives i dolgudes, són una constant en la tradició del melodrama coreà i en el seu correlat televisiu: eixos fulletons que alguns connaisseurs occidentals han elevat a objecte de culte. No és, per tant, casual que dos recents pel·lícules coreanes hagen usat l’arquetip per a desconstruir-lo, reconstruir-lo i, en el procés, revelar fractures, zones d’ambigüitat. En Mother (2009), l’última pel·lícula -incomprensiblement inèdita al nostre país- de Bong Jon-Hoo, director de les celebrades The host (2006) i Memories of murder (2003), Kim Hye-Ja, una actriu encasellada en l’arquetip, alterava les inèrcies de la tradició en mutar quasi en versió filoalmodovariana de Miss Marple i, després, en mare fosca, dins d’una trama que, en un cert sentit, venia a ser la de Poesia per altres mitjans. En la pel·lícula de Lee Chang-dong Yoon Jeong-hee encarna una iaia -és a dir, una megamare- enfrontada a la idea inassumible que el seu nét va participar en una violació col·lectiva, mentre l’alzheimer avança i un curs de poesia li exigeix saber contemplar la bellesa del món.

Mija, el personatge interpretat per la veterana actriu, és una d’eixes senyores amb aspecte de flor premsada entre les pàgines d’un llibre: un hivern que s’encabota a semblar una primavera suspesa. La pel·lícula assumeix el desafiament de contar un doble procés: la tornada a la vida d’eixa flor morta i la conquista d’un sentit quan eixa flor, per dir-ho d’alguna manera, troba el seu lloc en el món en quelcom semblant a eixa el·lipsi amb què James Whale va contar la mort d’una xiqueta -unes flors sobre l’aigua- en una de les imatges més pertorbadores i inoblidables d’El doctor Frankenstein.

Lee Chang-dong arrossega el mala fama de ser el paradigma coreà del director-guionista: algú més preocupat per completar el puzle que per transsustanciar-lo en forma. És un retret infundat. Chang-dong està lluny de ser un director exhibicionista, perquè prefereix ser una cosa molt més difícil: un director precís, que calcula la seua posada en escena perquè la tempestat de la tragèdia s’anuncie en segon pla -la seqüència de l’eixida de l’hospital- i que sembra la seua pel·lícula d’ecos i recurrències que, en arribar al desenllaç, confirmen que no en sobra cap dels 139 minuts que componen el metratge.

Si haguera que buscar-li un parent japonés a Chang-dong, un tendiria a pensar en Mikio Naruse. Si haguera que buscar-li un parent occidental, seria Douglas Sirk.

Jordi Costa (EL PAÍS 26/11/2010)

Ni el director Llig Chang-dong, ni la cinematografia coreana a què pertany, ni la meravellosa actriu protagonista, Yun Jung-hee..., res del que podria considerar-se embolcall i promoció d’aquesta pel·lícula actua ací a favor d’ella. Són desconeguts. Si algú es decideix a travessar aeixa cortina opaca, el que es trobarà és tan lluminós, florejat, emocionant i profitós que se sorprendrà. Tot el que pot resultar de llunyà en esta pel·lícula es converteix, una vegada dins d'ella, en proximitat pura, i el seu personatge central, una extravagant, somiadora i elegant anciana, en algú tan pròxim i adorable com les galtes de Lillian Gish.

El títol, Poesía, fa referència al gran somni de la protagonista: escriure'n una; però també es refereix al revés de la història que es conta, tan lírica però tan endiabladament dura, directa i contundent: comença amb el cadàver d’una xiqueta surant en un riu. Lee Chang-dong demostra la seua mestria en ambdós terrenys, a dosificar el lirisme i a regular els elements més abruptes: la relació entre eixa iaia i el seu nét adolescent i abduït per la tele i la idiotesa; la seua relació amb l’home impedit a què ajuda (tan afectuosa i tan esmolada); la seua relació amb la poesia, amb el dany, amb la culpa i amb aqueix sentiment tan elàstic que és el de pagar el preu de les coses... La història que conta és commovedora i agra, i podria enfocar-se precisament en això, en la necessitat de saber el que val cada cosa i pagar-hi en conseqüència, però també s’enfoca cap eixa contradicció constant i eterna entre la bellesa i la lletjor, la poesia i la malifeta, la justícia i la llei, el preu i la gratuïtat o impunitat. I tan mesurats com tot l’anterior estan el sentit de l’humor i del melodrama, gràcies a una interpretació sublim de Yun Jung-hee, actriu ja retirada però amb un prestigi enorme al seu país i amb un cabal expressiu sorprenent.

E. Rodríguez Marchante (ABC 26/11/2010)

LA FITXA

Shi (Poetry). Corea del Sud, 2010. 139 minuts

Director i Guió: Lee Chang-dong. Fotografia: Kim Hyun-seok. Productor: Lee Joon-dong.

Intèrprets: Yun Jung-hee (Mija), Lee David (Jong Wook), Kim Hira (Sr. Kang), Anh Nae-sang (Kim Yongtak), Park Myeong-sin (mare de Heejin).

PRÒXIMA PEL·LÍCULA

TOURNÉE / França, 2010

Mathieu Amalric

Un exproductor televisiu que se n’havia anat a treballar als EUA torna a França amb una troupe de dones que protagonitzen un peculiar show de cabaret, que anomenen New Burlesque. El film recrea la seua gira per la costa francesa, mentre el productor s’enfronta als fantasmes del seu passat. Tournée va guanyar a Cannes 2010 el premi al millor director i el premi FIPRESCI que concedeix la crítica.