2 decembre
DIVORCI
A IRÁN
L’Iran modern, el que habita en els
jutjats, les escoles i les universitats, és el que retrata Asgar Farhadi en Nader y Simin, una separación. Ós d’Or en l’últim Festival de
Berlín, la pel·lícula mostra que el cine iranià no ha deixat de créixer a pesar
de la persecució de directors com Kiarostami o Panahi.
Resulta certament interessant que les dues ficcions
iranianes que major recorregut estan tenint aquest 2011 pel circuit de
festivals cinematogràfics siguen propostes tan divergents en la forma com
convergents en el fons. Per un costat tindríem Good Bye, de
Mohammad Rasoulof, presentada en la secció 'Un certain regard' de l’últim
festival de Cannes, aterridora història d’una dona embarassada amb el marit
desaparegut -un periodista perseguit pel règim de Mahmud Ahmadineyad-, que
tracta de fugir del país coste el que coste. La pel·lícula de Rasoulof aplica
un to àrid, estàtic i agressiu a la tràgica història narrada: la càmera captura
la soferta mare coratge en enquadraments claustrofòbics i li nega tot respir.
Per un altre costat tenim esta
deliciosa Nader y Simin,
una separación, d'Asgar Farhadi -tot i
ser la seua quarta pel·lícula com a director al nostre país només ha estrenat
l’anterior: A propósito de Elly (2009)-, última guanyadora del
Festival de Berlín, on es va alçar amb l’Ós d’Or a la Millor Pel·lícula i a les
Millors Interpretacions a l'actor i a les dues actrius protagonistes. La
pel·lícula arranca amb la petició amistosa de divorci d’una parella de classe
mitjana; ella vol exiliar-se a un altre país on la seua filla puga créixer amb
major llibertat, de pensament i de credo; ell, al contrari, vol quedar-se per
atedre son pare malalt d’Alzheimer. La situació conjugal acabarà
desenrotllant-se fatalment amb un accident que implica la dona embarassada que
cuida del pare malalt. L'esdeveniment els portarà a enfrontar-se en els
tribunals, situació que farà canviar el
cos dramàtic per les formes del thriller jurídic, on els personatges no cessaran d’enfrontar-se a
qüestions morals que acabaran per embogir les seues vides. Diu
Farhadi que en totes les seues pel·lícules intenta donar una visió realista i
complexa dels personatges, siguen homes o dones: “Actualment a Iran les dones són les que realment lluiten per a
recuperar els drets que els han retirat. Són autèntiques
resistents, més decidides que els homes”.
La clau de les seues paraules està en eixa mirada
naturalista que diposita en el drama. I és que Nader y Simin, una
separación és una pel·lícula que mira Occident en les formes. Si
generalment l’espectador occidental més avesat relaciona el cine iranià amb la
semàntica de l’espera, la repetició, el silenci i la contemplació -d’ací van
sorgir realitzadors com Abbas Kiarostami, Mohsen Makhmalbaf o Jafar Panahi-, se
sorprendrà positivament amb aquesta obra dinàmica. La seua cinètica interna és superior a molts thrillers
americans, on les accions s’encadenen en cascada i on es
parla (i es diu) molt, de manera que recorda, per moments el
Woody Allen de Maridos y mujeres (1992) o el Mike Leigh de Secretos
y mentiras (1996). La innegable força del retrat de la quotidianitat
contemporània a Teheran, urbs de malson tenallada per una burocràcia escheriana i un rígid sotmetiment a les lleis religioses,
converteix l’acte particular -l’anècdota dramàtica- en una acció universal -els
dilemes ètics a què s’enfronten els personatges valen per a qualsevol lloc del
món. D’ací que la diferència entre ambdós films siga purament plàstica: ambdós
retraten Iran des d’un punt de vista modern, allunyat de la vida rural, amb
personatges que voregen la intel·lectualitat, però alhora denoten les
imposicions d’un govern que usa la religió com a aterridora arma llancívola.
Però mentre en Good Bye
les formes tendeixen a l’abstracció, en la pel·lícula de Farhadi busquen desbordar-se
a fi d’equiparar la violència interna del relat. Això no converteix una
pel·lícula millor que l'altra, però sí que mostra que el cinema iranià mai no ha deixat de créixer per més
que Kiarostami visca exiliat a França i Panahi seguisca empresonat sota l’única
acusació de fer pel·lícules que no agraden al règim (al
principi del text apuntem que les dues ficcions més interessants d’enguany eren
les de Farhadi i Rasoulof, perquè la
millor pel·lícula iraniana del 2011 és un documental amb forma de diari filmat: This
is not a film, on Panahi
retrata un dia de la seua vida com a condemnat a detenció domiciliària).
Esta actualització del context dramàtic de l’Orient Mitjà no és en absolut
fútil: “Molts occidentals tenen la
idea errònia de què gran part de la població iraniana viu al medi rural i, per
tant, assignen un lloc en la burgesia als personatges de la pel·lícula.
Els referents a Iran són molt diferents dels d’Occident. Estan els pobres, la
classe mitjana i els rics, però només és una diferència econòmica. Moltes
persones sense recursos econòmics tenen un elevat nivell cultural”. Una contextualització que el director ha tractat
d’imprimir a la seua obra des dels seus inicis, ja que tracta de retratar
l’Iran modern, el que habita als jutjats, a les escoles, a les universitats...
Si a més es realitza contant una història tan ben teixida i amb tanta força (i
intel·ligència) com aquesta, normal que Nader y Simin, una separación
siga la grandíssima pel·lícula que és. De fet, encara que només fora per la força
que posseeixen les seus intèrprets femenines -en les antípodes del que Occident
imagina d’una dona sotmesa sota una religió opressiva-, les actrius Leila
Hatami i Sareh Bayat, el visionat d’aquesta obra ja hauria pagat la pena.
Alejandro G. Calvo (EL CULTURAL 07/10/2011)
TOTS
SOM CULPABLES
Si Fritz Lang haguera dirigit aquesta
pel·lícula, hauria fet insistència en l’ambigüitat moral dels seus personatges.
Si Jean Renoir haguera dirigit aquesta pel·lícula, hauria demostrat que tots
ells tenen les seues raons per a actuar del mode en què ho fan. Si Otto
Preminger haguera dirigit aquesta pel·lícula, els hauria mirat des d’una
presumpta objectivitat i hauria intentat que tots els elements de juí
estigueren en primer pla, per tal d'oferir a l’espectador l’oportunitat
d’interpretar-los al seu capritx. La magnífica pel·lícula d’Asghar Farhadi fon
estes tres perspectives en una sola: construeix l’edifici d’un thriller
judicial sobre les bases d’un melodrama familiar que muda de pell a cada canvi
de pla i desmunta sense parar els mecanismes d’identificació de l’espectador;
procura que tots els seus personatges tinguen espai i temps per a explicar-se,
o perquè els entenguem; exposa les dificultats que té comportar-se segons una
ètica individual sense que ningú estiga per damunt de les altres, i opta per un
auster naturalisme que bé podria confondre’s amb una sinistra, pessimista
objectivitat.
El rosari de
desastres que desencadena la separació de Nader i Simin no sols revela el
revers fosc dels actes quotidians i la maldat inconscient que amaguen les
mentides que diem per a salvar-nos sinó també la força oculta de la lluita de
classes en la societat iraniana i el control d’un patriarcat que, obstinat,
continua volent silenciar la voluntat de les dones. Menys al·legòrica que A
propósito de Elly, Nader y Simin, una separación no subratlla les seues
denúncies, perquè a Farhadi li interessa més allò universal que allò
particular. En cada amagatall narratiu, hi ha un dilema moral que dóna un gir
radical al relat, i al final només hi ha un personatge –el de la filla afectada
per la violenta separació dels seus pares– realment pur, una mirada sàvia que
compta amb tota la informació necessària per a arribar a la conclusió que, en
aquesta faula exemplar, tots som culpables fins que es demostre el contrari.
Sergi
Sánchez (7 d'octubre de 2011)
EL
COSTAT OCULT D'UNA VERITAT
No corren
bons temps per als cineastes iranians, conscients que poden acabar a la presó o
en l’exili. Però les seues pel·lícules continuen acumulant guardons en
festivals internacionals i provocant actituds contradictòriament i decididament
cíniques en els censors que exerceixen la intolerància oficial. Amb Nader y
Simin, una separación, el seu cinqué llargmetratge, Asghar Farhadi va obtindre
l’Ós d’Or en l’últim Festival de Berlín, en l’edició anterior del qual també
havia sigut guardonat com a millor director per A propósito de Elly. El talent
que evidenciava en aquella pel·lícula on es percebien ressonàncies de l’obra
d’Antonioni, queda ara desbordat per la seua nova obra.
En Nader y
Simin, una separación confronta dos universos de la societat iraniana actual i
deixa que siga l’espectador qui prenga partit mitjançant la informació
aportada, que és constant i gens reiterativa. Enquadraments de càmera sempre perfectes,
diàlegs esplèndidament dosificats i la credibilitat aportada pels actors, des
dels protagonistes a l’últim figurant, converteixen la pel·lícula en un
fascinant, magistral mosaic d’emocions.
Farhadi manté
l’espectador en constant estat de sorpresa, un fet inusual en els temps de
cinema recurrent i basat en arquetips mancats de vida pròpia. Divorci, religió
i diferències socials constitueixen els elements d’una història, aparentment
gens extraordinària, però que manté en suspens i ofereix girs sorprenents. Tots
oculten algun secret i Farhadi mai pren partit: és l’espectador qui ha de
decidir.
Lluís Bonet Mojica (LA VANGUARDIA, 7 d'octubre de 2011)
LA FITXA
Jodaeiy e Nader az Simin. Iran,
2011. 123 minuts
Direcció i Guió: Asghar Farhadi. Fotografia:
Mahmood Kalari. Música: Sattar Oraki. Productors: A. Farhadi i Negar Eskandarfar.
Intèrprets: Leila Hatami (Simin),
Peyman Moadi (Nader), Sareh Bayat (Razieh), Shahab Hosseini (Hojjat), Sarina
Farhadi (Termeh).
PRÒXIMA PEL·LÍCULA (ATENCIÓ: 23
de desembre!!!!)
EL ILUSIONISTA / França, 2010
Sylvain Chomet
Conta la història d’un vell mag
que tracta de no defraudar una xiqueta convençuda que els seus trucs de màgia
són reals. Segona pel·lícula d’animació del director de Bienvenidos a
Belleville, basada en un guió inèdit de Jacques Tati.