Blue Valentine



1 Decembre 
  

 Un any abans de Drive, la confirmació definitiva de Ryan Gosling, l’actor participa intensament en aquest projecte que explora de manera no lineal una relació amorosa. Podríem preguntar-nos: Per què no contar-ho de forma cronològica? Perquè alguns gestos deixarien de tindre misteri, i s’establiria un déjà vû. A més cal trencar eixa lògica tradicional de tantes pel·lícules, aliena a la vida, sobretot quan la càmera es mou tractant d’atrapar sentiments. Plasmar honestament una història íntima, implica necessàriament que l’espectador es perda al principi, que senta estranyesa i incomoditat davant de la història d’un altre i es reconega voyeur. És el preu inicial que hem de pagar per tafanejar la privacitat. Abans que la història íntima ens afecte, i comencem a entendre el temps que viu una parella, hem de ser conscients d’esta invasió. En Blue Valentine, qualsevol gest significatiu s’explica més avant i així s'estén un pont amb la prehistòria i es torna la mirada sobre el passat d’uns personatges esquius, complexos, impossibles d’entendre en el moment actual. L’interés d’esta història consisteix a solapar l’enlluernament amb la decadència, la màgia amb la quotidianitat, la il·lusió amb la grisa realitat. D’esta manera, el romanticisme es trenca constantment i la seqüència dramàtica xoca amb un instant ple de llum. No hi ha romanç en sentit absolut, ni eclipsi total. La forma de trencaclosques permet que una porta conduïsca al passat, que un gest rime amb el futur. El temps del cinema pot explicar-se en una sola direcció, però el cineasta vol despistar la nostra cultura audiovisual, eixa capacitat que hem adquirit d’avançar-nos, d’endevinar, de veure abans de veure, i proposa un muntatge més rocambolesc. La història es disgrega, es descompon i troba la seua raó en l’interior d’una ment que ordena les imatges, les vivències i els records, seguint una lògica emocional, concebent que l’amor, de la mateixa manera que la violència, només brolla com un eco del passat. Així, un desencontre només pot explicar-se arrapant l’arrel, les circumstàncies de la trobada. Gràcies a esta complexa osmosi de sentiments, que neutralitza qualsevol excés de sucre, Blue Valentine, ha encapçalat recentment un llistat de pel·lícules anti-Sant Valentí. Daniel Gascó LA EROSIÓN DEL TIEMPO Dicen que el tiempo es relativo. Dicen que el tiempo lo cura todo, dicen, pero también lo transforma todo, lo cambia. Y claro, el amor está dentro de ese “todo”. Dicen que en la madurez está aceptarlo, dicen. Pero la inexorabilidad del tiempo jamás nos devolverá “los tiempos de esplendor en la hierba”. Tiempo es también lo que ha necesitado este perfeccionista director -doce años para ser exactos- para realizar esta audaz, conmovedora, sincera y verosímil historia de amor y desamor y, casi tres años, lo que ha tardado en estrenarse en este país, después de estar ya visto por medio mundo y haber desfilado con muy buena acogida de crítica por varios de los mejores festivales de cine, como Gijón, Sundance, Cannes y Toronto. Cosas del tiempo, supongo. Como dice su director y co-guionista, Derek Cinafrance, ha precisado de 66 borradores para dar sentido a esta historia que refleja, sin pretensión de convertirse en manual (tan solo de plantear preguntas), la problemática de la pareja y la imposibilidad de que el tiempo haga perdurar la pasión. A este cineasta americano le interesa sobre todo explorar los problemas familiares -según cuenta en una entrevista-. De hecho, en su primera película Brother Tied trató el tema de la relación entre hermanos y su próximo filme se centrará en las relaciones paterno-filiales (Cruce de caminos, esta sí, estrenada puntualmente en España). En esta ocasión le ha interesado profundizar en el poso del tiempo y en la mella que provoca en la pareja. Pero, frente a los innumerables ejemplos que tratan del enamoramiento, es un hecho que se han realizado muchas menos películas que traten el desamor o la crisis matrimonial. Así, significativos directores lo han intentado escudriñar a lo largo de su filmografía, pero las dudas inquebrantables siguen haciendo poner en cuarentena cualquier tesis concluyente. Así, el existencialista Bergman (Secretos de un matrimonio), el psicoanalista Allen (Maridos y mujeres), Kubrick (en su más que seductor retrato matrimonial Eyes Wide Shut), Rossellini (con ese final tan amargo y dulce a la vez en la obra maestra Te querré siempre), o la Copia certificada de Kiarostami (copia, y a la vez insólita como la original), o Donen en la agridulce Dos en la carretera, todos ellos ejemplos de profundidad y madurez tanto narrativa como de contenido. Inspirada en el álbum homónimo de Tom Waits, Blue Valentines, la BSO la firma un conjunto indie a revindicar, Grizzly Bear, responsables de crear un clima blue, una de las mejores bazas del filme, donde no faltan temas tan románticos como You & Me (Penny & The Quarters), We belong (Pat Benatar), You Always Hurt the One You Love (interpretado por Gosling, tan melómano como el propio Derek Cianfrance). Es evidente que no estamos ante el chico más alegre de la clase, pero sí ante un talento en bruto que, desde luego, ha demostrado sus dotes autorales, su valentía y desnudez de emociones. La historia, basada en la novela de Alyson Tyler, Triste San Valentín, se presenta con varios saltos temporales del presente hacia el pasado a través de flashbacks, donde se va ensamblando un pasado ya muy lejano y constantemente anhelado, y un presente rehuido, como si el tiempo de un plumazo hubiera aniquilado los sueños y esperanzas y les hubiese transformado en otros seres, ahora extraños ante la mirada del otro y ante su propio espejo. Esta apuesta tan valiente y tan difícil de llevar a cabo con éxito, con la que el director consigue ir más allá de la historia per se, nos la presenta desde sus propios protagonistas, desde sus evocaciones, anhelos, deseos y miedos, y no desde la presunta objetividad de un narrador imparcial, pero es también la que le resta naturalidad (al no contarse la historia de forma lineal), porque el hecho de volver al pasado distrae y disminuye la intensidad de algunos momentos que acontecen en el presente, como ocurre con el sobrecogedor desenlace. Por otro lado, es ahí donde cobra importancia y brillantez, pues ya no tenemos una sino dos versiones de la misma historia y, en algunos momentos, contrapuestas. Así, vemos la de un Dean enamorado desde el primer fotograma, y la de ella (Cindy), una mujer insegura que conoce a Dean en un momento de debilidad y se deja amar, confundiendo amor con cobijo y protección; confusión por otra parte que no le impide que afloren sus sentimientos. Cianfrance nos enreda también, pues a veces dudamos del enamoramiento por parte de ella (como si eligiera un padre para su bebé, por desesperación, al estar embarazada). De hecho, dicen que estamos ante una historia de amor, pero a veces parece existir solo de forma unilateral por parte de él, y en otras, vemos una historia de amor fallida por el paso del tiempo. Lo curioso de este desconcierto es que al analizar el tiempo desde estas dos perspectivas es difícil hallar tanto al culpable estricto del declive, como el “momento” decisivo, porque en la mayoría de los casos es el propio tiempo el responsable de todo, ese tiempo que cotidianiza lo que nunca debería ser por su propia naturaleza, que destruye los elementos de los que se nutre la pasión: la espontaneidad, la sorpresa y el juego. Por otra parte hay una clara intencionalidad dual en la película, pasado-presente, hombre-mujer, juventud-madurez, amor-odio, expresada a través del personaje de Ryan Gosling, el alter ego del director, en una opinión que subraya las diferencias vitales entre los dos sexos con cierto toque machista y/o de resentimiento, aunque no exenta de cierta verdad en cuanto al pragmático universo femenino: “Los chicos son más románticos que las chicas -dice Dean en una ocasión- cuando nos casamos es con una chica. Porque aguantamos todo el camino hasta que conocemos una chica y pensamos que sería un idiota si no me casara con esta chica que es tan genial. Pero parece que las mujeres van hacia algún lugar donde solo eligen la mejor opción o algo así. Quiero decir, se pasan su vida buscando al príncipe simpático y luego se casan con el tipo que tiene un buen trabajo y se va a quedar”. Ya que ambos, Dean y Cindy, son muy distintos: él es un hombre conformista, pasional, ingenuo e infantil; ella ambiciosa, madura, pero insegura y fría. Se siente también cierta improvisación entre los dos protagonistas, que se han involucrado en el  proyecto a nivel tanto artístico, como de guión y de producción (como en la saga de Antes del amanecer, aunque me temo que en esta ocasión no habrá trilogía). La interpretación de ellos es sobresaliente (sobre todo ella, Michelle Williams, una actriz a reivindicar por su infinidad de registros, por su expresividad y por su implicación en los proyectos que acomete), de hecho gran parte de la verosimilitud se apoya en el ejercicio actoral y en la sencillez de su puesta en escena, que solo se permite un cierto juego de cámara para diferenciar las dos partes entremezcladas del montaje final (así elige el Super 16mm antes de la boda y el RED post-boda), dejando traslucir una ambientación impostada con cierta pose de estética indie, que resulta tan romántica como terrible, tan bella como melancólica. Tiempo también es lo que han tardado The Weinstein Company  para conseguir que la retrograda censura (MPAA), debido a la escena del cunnilingus, rectificara su clasificación de NC-17 (la moderna X), inmerecida censura sexual que en realidad escondía una crítica hacia esta micro-radiografía de la pareja que incomoda en ciertas ambientes hipócritas y puritanos. Parece que desde todos los ámbitos de poder ideológico se tiende a reivindicar la fase del enamoramiento (y más aún en este mes en el que no conviene indigestar la campaña de marketing de San Valentín e impedir el frenesí comercial), cuando lo duro pero a la vez gratificante es el amor, la etapa que viene después del enamoramiento, donde la pasión deja paso al cariño, la comprensión y la lucha cómplice conjunta. Este San Valentín blue es triste y amargo, pero aún así merece la pena (nunca mejor dicho), como merece la vida en pareja, que pese a saber todos de la mortalidad y fugacidad de la pasión, no por ello dejamos de vivir el desarrollo. Como tampoco, por otra parte, debemos posponer o declinar el fin, si así debe ser. Arantxa Bolaños de Miguel ( HYPERLINK "http://www.miradas.net/2013/02/actualidad/criticas/blue-valentine.html"http://www.miradas.net/2013/02/actualidad/criticas/blue-valentine.html) MALEÏT SANT VALENTÍ Suposem que, a l’hora d’encarar el guió de Blue Valentine, Derek Cianfrance va tenir clar d’entrada que la història d’amor entre en Dean i la Cindy havia de fugir necessàriament ja no d’un relat idíl·lic, sinó també dels tòpics més amanits que l’espectador sol trobar en aquest tipus d’històries. Per tant, Blue Valentine, més que un film absolutament original, se’ns mostra com una aposta decidida enfront la veritable naturalesa de les relacions de parella, la seva gènesi i la seva destrucció. Prenent com a punt de partida dos personatges que, més que pertànyer a la categoria de perdedors, s’han embafat involuntàriament de la grisor de les seves famílies i del seu entorn geogràfic, Blue Valentine ens situa la parella protagonista en el precís moment en què volen gaudir d’una nit íntima i de reflexió allunyats de tot i tothom. L’habitació de l’hotel que trien per l’ocasió, anomenada «Habitació del futur», amb una decoració que oscil·la entre la vulgaritat més impertinent i el kitsch més excèntric, actua com a punt d’inflexió o fins i tot com una mena d’oracle en el qual se’ns relataran –a mode de flashbacks- els orígens ingenus i apassionats de la parella, la seva progressiva descomposició i finalment el seu trist desenllaç. A banda de destacar les excel·lents interpretacions que ens ofereixen Ryan Gosling i Michelle Williams, Blue Valentine ens atrau precisament per la multitud de matisos que introdueix al relat de parella, on els caràcters dels personatges i les circumstàncies vitals a què son sotmesos es mostren amb tota la seva amargor, duresa i sentit tràgic. És en aquesta visió que el director ens ofereix del que significa una història d’amor on el film brilla amb llum pròpia i ofereix tota la seva versemblança, la qual esdevé a les antípodes d’altres relats com els que, per exemple, han protagonitzat Ethan Hawke i Julie Delpy i que es caracteritzen per les presumptes angoixes existencials de dos amics i amants que s’envolten d’una poètica buida de contingut per contar-nos com en són d’interessants i moderns. Carles Ribas (Diari de Girona 08/03/2013) LA FITXA EUA, 2010. 114 minuts Director: Derek Cianfrance. Guió: Derek Cianfrance, Cami Delavigne, Joey Curtis. Fotografia: Andrij Parekh. Música: Grizzly Bear. Productors: Jamie Patricof, Lynette Howell i Alex Orlovsky. Intèrprets: Ryan Gosling (Dean), Michelle Williams (Cindy), Faith Wladyka (Frankie), John Doman (Jerry), Mike Vogel (Bobby). PRÒXIMA PEL·LÍCULA EL EFECTO K. EL MONTADOR DE STALIN / Espanya, 2012 Valentí Figueres Narra la insòlita i llegendària història de Maxime Stransky: actor, revolucionari, falsificador, productor a Hollywood, estret col·laborador de Josef Stalin i amic de Sergei Eisenstein. Actor en el Moscou dels anys 20, va treballar també com a espia i va participar en la Guerra Civil Espanyola i en la Segona Guerra Mundial. Va tindre dues famílies: una russa i una altra nord-americana. Va ser un personatge quasi desconegut fins a la caiguda del Teló d’Acer.

Cartell Pessic Decembre 2013


Con la pata quebrada

24 Novembre 


ENTREVISTA A DIEGO GALÁN

Unos le identifican como crítico de cine, otros como director de documentales, muchos como columnista y casi todos como el mejor director que ha tenido el Festival de Cine de San Sebastián. Todas esas cosas es Diego Galán, un imprescindible de la historia de nuestro cine que vuelve a la primera fila de la actualidad desde el otro lado de la barrera, el del cineasta al que le toca ser el centro de atención de las entrevistas, los encuentros y las presentaciones ante esa prensa de la que durante tantos años ha formado parte.
Aún podemos ver en algunos cines Con la pata quebrada, el último documental de Diego Galán que, a través de 90 minutos de fragmentos y retales de 180 películas españolas (algunas buenas y algunas malas) elabora un exhaustivo y delicioso estudio sobre el papel de la mujer en nuestro cine, y por lo tanto en nuestro país. Y en esos 90 minutos y 180 películas encontramos verdaderas barbaridades maceradas en el machismo permitido y alentado por el franquismo, frases que buscaban la sonrisa y complicidad del espectador de la época y que encuentran la escandalizada carcajada (casi incrédula) del espectador de hoy en día, imágenes que nos trasladan a una época (1931) en la que algunas leyes, como la del aborto o la de igualdad de salarios corroboran que hoy en día estamos caminando como un cangrejo en cuanto a derechos y libertades.
-Diego, vamos a empezar hablando del título del documental, Con la pata quebrada, que forma parte de un refrán tremendo que está en El Quijote pero que se utilizaba no hace tanto tiempo…
-Es un refrán tremendo que sólo se utiliza en España, no hay equivalente en ninguna lengua, ni en América Latina, porque no se lee El Quijote o porque no tienen el grado de machismo que ha habido aquí. Es terrible, es terrible… Dice: "La mujer honesta y casada, con la pata quebrada y en casa". Se podía decir "con la pierna", pero a mí eso de "la pata" me parecía más contundente aún.
-El documental es un increíble trabajo de orfebrería, un engarzamiento de muchísimas películas, 180, de las que imagino que gran parte estaban ya en tu cabeza…
-No, no, hemos tenido que volver a ver las 180 y muchas más. Yo había hecho antes para TVE dos series, 'Memorias del cine español' y 'Queridos cómicos', para las que hubo que usar muchísimo material, y eso estaba en la cabeza, pero ahora había que volverlas a ver para elegir exactamente el fragmento. Además, la memoria engaña mucho. Tú piensas que las cosas son así y luego resulta que no.
-Hay frases tan tremendas que en la sala provocaron la carcajada, así que imagino que vosotros os habéis tenido que reír mucho y llevaros las manos a la cabeza con ciertas expresiones… 
-Te cito una: - "Qué guapa esta chica" - "No hay que claudicar, hay que ahorcarla como a todas". Qué disparate ¿no? El montador, que es un tipo joven que no había visto estas películas, vio sobrepasada su capacidad de asombro y de escándalo, y decía: "¿Pero esto se ha hecho en mi país?". Pues sí.
-También me parece ver una reivindicación de las películas malas. En España, y en todos los países, hay cine muy malo que quizás por ser más burdo va directamente a la yugular del tema. Y no pasa nada por decir que hay películas malas ¿no? 
-Las películas populares, o las malas para entendernos, son bastante más directas y claras que las buenas, que son más sutiles. Las populares iban a bocajarro, iban contando lo que pasaba… Y si no fuera así el sentir de nuestro país, no habría habido tantos chistes machistas. Pero eso pasa en todos los países. En Italia había comedias como las de Alberto Sordi que hoy son muy reconocidas, pero que entonces eran de cine de barrio, pero que reflejaban la realidad del país mucho mejor que Visconti o Antonioni. Aquí evidentemente es igual, y eso que hay muchísimas películas que se han perdido. En España se han hecho algo más de 8.000 películas, y nosotros hemos sacado 180, o sea que hay 7.820 que no se han usado.
-La película la producen Enrique Cerezo y Agustín Almodóvar. Uno de ellos es un archivo andante de cine español y el otro es de los que más ha hecho en los últimos 30 años por el papel de la mujer en el cine…
-Eso creo yo. Hay quien me ha dicho "salen muchas películas de Almodóvar". Pues no, salen las que tienen que salir. Pedro Almodóvar como director es el que mejor ha reivindicado el papel de la mujer en los últimos años, y además es el primero que se atreve a hacer que una mujer mate a su marido, aunque sea accidentalmente (se refiere a Carmen Maura liquidando de un jamonazo a Ángel de Andrés López en Qué he hecho yo para merecer esto). Y yo siempre pensé que esto tenía que hacerse con Enrique Cerezo, y a él le cayó muy bien la idea.
-La voz en off de Carlos Hipólito nos empieza situando en la II República, donde existían unos derechos y avances que nos hacen pensar que en 1931 estábamos más avanzados que en 2013. Luego, tras más de 40 años de oscuridad y represión, llegan los 80 y se produce una explosión de libertad, que en el documental queda plasmada con el cine de Trueba, Almodóvar, Colomo… ¿Son estos los dos momentos de mayor libertad en nuestro país?
-El cine rara vez va por delante de la sociedad, siempre va detrás, siempre es un reflejo. Y efectivamente, en la década de los 80 el cine reflejaba lo que estaba pasando, incluso puede que lo reflejara con timidez. La limitación de este documental es que lo que no esté plasmado en una película no se puede contar. Por ejemplo, el cine no cuenta que el aborto había sido legalizado en Cataluña en la época de la República, y ahí es donde tiene que entrar en juego la voz en off, igual que no hay ninguna película que cuente las elecciones de 1977, y hay que echar mano de los archivos de televisión.
-Antes hablábamos del posible recorrido de tu película en los cines. Al ser un documental yo la imagino con una segunda vida más lógica en DVD o en canales como TCM, CANAL + o La 2…
-Sí, claro… el hecho de que se estrene en salas yo nunca lo di por hecho, pensé que esto iba directamente a televisión y DVD. Y también tiene un recorrido grande por festivales de cine, casi todo el mundo la quiere, les luce y no les estorba… En el Festival de Cine de mujeres de Pamplona, fue un hito, porque era la primera vez que se proyectaba una película no hecha por una mujer.
-…Así que si no hace una gran taquilla no es dramático, pero luego están las películas que sí que se hacen para que la gente vaya al cine, y a las que la gente tampoco va. Del drama pasamos a la tragedia…
-Es una gran tragedia, el cine ha dejado de ser popular y ya no se hacen películas populares. Hay ciudades enteras que no tienen cines, y cines de barrio ya no te digo nada. El cine ha dejado de ser un fenómeno popular y se está transformando en un fenómeno de reliquias. Se dice que ahora se ven más películas que nunca, pero se ven mal, o se ve sólo el principio…Yo ya he leído alguna crítica de este documental en la que intuyo que no han visto más que media hora. También he oído: "No puedo ir a ver este documental, ya me lo bajaré". Pues vale, mientras lo vean… pero no es lo mismo.
José María Clemente ( HYPERLINK "http://www.revistavanityfair.es/"http://www.revistavanityfair.es 29/06/2013)


'CARRUSEL' MISÒGIN
No hi ha cultura popular que estiga fora de perill -o visca al marge- de la ideologia. Possiblement, no hi ha tampoc cultura popular innocent, que es puga arrecerar sota la coartada de ser un simple espill impassible d’un determinat context sociopolític. No convé subestimar mai el poder de les formes populars per a sostindre i fomentar un determinat estat de les coses: tampoc no convé donar per feta la seua suposada inoperància per a desafiar-lo o transformar-ho. Les seqüències, extretes de les pel·lícules Surcos (1951), de Nieves Conde, El batallón de las sombras (1957), de Mur Oti, i Los maridos no cenan en casa (1957), de Jerónimo Mihura, que obren el documental Con la pata quebrada, de Diego Galán, dibuixen una imatge de la memòria del cinema espanyol (i, per extensió, de la cultura d’ací) com a quadrilàter on es lliura no una batalla significativa en l’eterna guerra de sexes, sinó el pols desigual entre un patriarcat ranci i una identitat femenina condemnada a la invisibilitat en el millor dels casos i a una submissió no consensuada en el pitjor (que, durant dècades, va ser, de fet, la norma).
Galán és conscient que està treballant amb material explosiu -no és poca cosa: la representació de la dona en el cinema espanyol des dels anys trenta fins als nostres dies- però decideix aproximar-s'hi amb afany didàctic, estructura cronològica i una mirada equidistant de la nostàlgia i la militància, que pot resultar el més discutible de la proposta. La manera, amable, amb què Carlos Hipólito entona la locució xoca, de vegades, amb la incorrecció d’alguns fragments seleccionats en aquests eloqüents cavallets de fira de la misogínia, que demostra que el franquisme va ser una feroç màquina del temps d’una sola direcció, encara que ni tan sols la República havia resolt (del tot) el problema.
Diego Galán explora l’imaginari cinematogràfic, entenent-lo com un tentacle més -junt amb els serials radiofònics, la novel·la rosa, la televisió i la publicitat- d’una estratègia que va intoxicar tan a fons el subconscient col·lectiu que la malaltia segueix viva. 
Jordi Costa (EL PAÍS, 14 de juny de 2013)


LA FITXA
Espanya, 2013. 83 min.
Direcció i Guió: Diego Galán.  Producció: Carlos Bernases i Esther García. Música: Bernardo Bonezzi. 

PRÒXIMA PEL·LÍCULA
BLUE VALENTINE / EUA, 2010
Derek Cianfrance 
Dean (Ryan Gosling) i Cindy (Michelle Williams) són pares d’una meravellosa filla, però la seua relació ha passat per millors moments des que han de compaginar les demandes i expectatives del treball i la vida familiar. Davant d’un futur incert de la relació, decideixen una escapada romàntica a un hotel, on rememoren tots els moments romàntics d’un passat ple de bons records i intenten recuperar la seua passió per a així salvar el seu matrimoni. 


Searching for sugar man

17 Novembre 



ENTREVISTA AMB MALIK BENDJELLOUL
Searching for Sugar Man suposa la consagració definitiva a nivell popular del documental musical, un gènere fins ara tancat a circuits i festivals especialitzats, i amb el qual Malik Bendjelloul juga a consciència, en la seua encertada busca de noves vies per al format. Xarrem amb el director sobre l'obra que va guanyar recentment l’Oscar al Millor Documental.
- L’estructura narrativa del documental subverteix els esquemes clàssics. Es tracta d’una decisió de direcció o està condicionada pel propi relat?
- Més aviat la segona cosa. Se cenyeix a l’ordre en què em van contar la història. La primera vegada que vaig sentir parlar de Sixto Rodriguez va ser a Sud-àfrica, de la mà dels fans que van descobrir que es trobava viu, després d’anys d’absurdes llegendes urbanes sobre la seua presumpta defunció. Searching for Sugar Man recrea el seu treball de detectius per a donar amb el seu parador molts anys després i trobar-lo finalment treballant com a obrer i vivint en una casa desmanegada de Detroit, totalment alié a la seua condició d’ídol a l’altra punta del món.
Durant els primers quaranta minuts es dóna per fet que Rodriguez va morir en estranyes circumstàncies, així que no podíem mostrar entrevistes amb ell. Però, d’alguna manera, s’escolta la seua veu a través de les seues cançons, tan autobiogràfiques i tan belles que em van vindre com a anell al dit per a contar la història de la forma que volia. És com si ja se li estiguera entrevistant a través de cançons com “I wonder”.
- Quin va ser el rumor més absurd que vas escoltar sobre les mil i una morts de Rodriguez?
- Històries molt boges, que es van escampar en forma de llegenda urbana i es van exagerar pel boca a boca. La creença comuna és que s’havia volat el cervell a l’escenari, però també vaig arribar a escoltar que es va cremar a la manera d’un bonze en una actuació després del menyspreu generalitzat del públic de la sala on va actuar per última vegada.
- Has manifestat en més d’una ocasió el teu rebuig al format tradicional dels documentals musicals. És Searching for Sugar Man el teu al·legat per a renovar el gènere?
- En certa manera. El que em va atrapar de la història és que té un muntó d’elements diferents entre si. Pots veure-la com una història de detectius a la cerca d’un rastre perdut, una faula amb subtext polític, un arc de resurrecció o una versió moderna de la Ventafocs. També entren en joc conceptes tan elevats com els sons i el destí, la sort i la felicitat. I he de matisar ací el concepte de felicitat. Searching for Sugar Man és la història d’un home que perseguia un somni i a qui no li importava massa qualsevol altra cosa. La moralitat és que mentre tingues un lloc per a viure i un plat per a menjar, no hauries de menysprear ni un dia de la teua vida en cap altra cosa que no siga perseguir els teus anhels. És una vertadera sort trobar persones com Rodriguez, tan poc habituals com inspiradores.
- Això sí, no sembla que Rodriguez se senta molt còmode en ser entrevistat.
- En realitat, com a persona és molt assequible. Acostar-me a ell va ser molt més fàcil del que pot arribar a semblar veient el documental. Vam arribar a xarrar durant hores i hores, i fins i tot es va prestar a vindre a ma casa d’Estocolm per als últims retocs del documental. Tot i això, és molt complicat rodar una entrevista amb ell, perquè no li agrada gens posar-se davant de la càmera. Et pose un exemple: després de tres viatges a Detroit (i ja portàvem sis mesos de producció de documental), encara no tenia material que es poguera aprofitar per a muntar en forma d’entrevista.
- El documental té un rerefons polític gens implícit. Un senyal a l’orgull de classe obrera a partir de les lletres de Rodriguez i el seu compromís moral i ideològic?
- Per a ser-te sincer, no és exactament així, encara que entenc el que dius. La meua única intenció en fer Searching for Sugar Man era tractar de contar la història de la millor forma que poguera. Val, reconec que la història de Rodriguez incorpora un muntó de lectures socials i polítiques que funcionen a molt distints nivells, i això inclou missatges inspiradors que m’encanten i idees amb les quals estic d’acord. Però al final, vaig intentar cenyir-me en tot moment a la història i tractar de ser el més objectiu possible.
- L'ús d’animacions atorga a la història un solatge de realisme màgic que en certa manera contradiu esta idea.
- Quan el documental va començar a prendre forma, em vaig enfrontar a un greu problema que havia de resoldre a tota costa: no existia ni un sol fotograma en moviment dels primers anys de Rodriguez, la qual cosa suposa un inconvenient quan vols fer una pel·lícula d’acció real. L’ús d’animacions es va convertir en la solució idònia. Jo almenys la preferisc a la reconstrucció ficcionada de fets reals. En emprar aquest recurs el que vull donar a entendre és que no pretenc reconstruir de forma absolutament fidedigna aquells anys, sinó potenciar l’element de conte de què et parlava. Jo mateix em vaig encarregar dels esbossos de les animacions, que després van ser completades per professionals a Estocolm. Esta concessió al realisme màgic de què parles em va vindre de perles: la història de Rodriguez és tan formidable que, d’haver-se tractat d’una història de ficció, no hauria resultat creïble. La ficció necessita ser creïble. D’una altra manera, s’acaba per perdre l’interés. És rar, però a vegades les coses més increïbles són les que realment acaben ocorrent.
- Hi ha un paral·lelisme clar entre l’accidentada carrera de Rodriguez i el complicat procés d’elaboració del documental…
- No aconsegueixes mai acabar una obra d’art. Com a màxim, l’abandones. Hi ha com quinze idees que m’hauria agradat plasmar en el documental, però per a les quals mai no vaig tindre diners. En realitat, vaig anar malament de pasta durant tot el període. L’única cosa de què vaig anar sobrat va ser, precisament, de temps, així que em vaig passar tres anys editant. Almenys va servir d'alguna cosa: la majoria de material que vaig pensar a utilitzar en aquest documental està inclòs finalment en el muntatge comercial.
- Com s’explica que Rodriguez venguera centenars de milers de discos a Sud-àfrica i Austràlia però passara absolutament inadvertit en la seua terra natal?
- És un tant desconcertant, sobretot si pensem en la qualitat de les seues cançons. Cal tindre en compte que Rodriguez pot ser una persona molt inflexible en alguns assumptes. Quan va gravar el primer disc se li va intentar convéncer en va que el seu nom tinguera una ressonància més americana per a poder accedir a les llistes de vendes. Fins i tot a Bob Dylan, li van insistir, va accedir a posar-se un pseudònim més accessible. En el millor dels casos, va accedir a una lleugera variació del seu nom, “Rod Riguez”, que és com apareix identificat en el seu primer single, “I´ll slip away”. No va servir de res. Quan es va publicar el seu primer àlbum va tornar a tancar-se en banda. Mai no va buscar un reconeixement públic, tan sols reivindicar el dret de ser exactament qui era. D’altra banda, mai no va provar sort en entorns, com el Greenwich Village novaiorqués, on la seua música probablement hauria funcionat. Està molt aferrat a Detroit i mai no se li ha passat pel cap abandonar la ciutat. Ni tan sols ara, que ha aconseguit un notable reconeixement públic arran del documental.
- El documental deixa sense respondre una qüestió espinosa. Per què l’artista no va rebre mai royaltys pel seu treball?
- Tens tota la raó. És un misteri que ha de ser resolt encara. Ningú sembla saber el que va ocórrer amb eixos diners que va guanyar Rodriguez per les seues milionàries vendes a Sud-àfrica. Tampoc aquells que aparentment haurien de saber-ho: els propis segells discogràfics. El propietari de Sussex Rècord es va posar molt furiós quan li vaig preguntar per l’assumpte. Ni tan sols li va agradar que li ho plantejara. Però el realment estrany de tot aquest embull és que en el fragment d’entrevista que apareix en el documental es pot veure clarament que estimava de cor la música de Rodriguez. De fet, el cita en el seu top 5 de millors artistes de tots els temps amb què ha treballat. I estsem parlant d’un home que ha col·laborat amb Michael Jackson, Miles Davis, Quincy Jones, Billy Withers i Dionne Warwick.
- Veurem publicades algun dia noves cançons de Rodriguez?
- No descartes que acabe traient nou material després de tants anys d’absència del mercat discogràfic. Rodriguez mai no ha deixat de tocar la guitarra durant tot aquest temps. A més, després de ser preguntat per l’assumpte en una infinitat d’entrevistes, fa poc el vaig escoltar confessar a Rolling Stone que vol posar-se a gravar un nou disc.
Javier Pulido ( HYPERLINK "http://www.miradas.net/"www.miradas.net)

LA FITXA
Suècia i Regne Unit, 2012. 86 minuts
Direcció, Guió i Muntatge: Malik Bendjelloul. Fotografia: Camilla Skagerström. Música: Rodriguez. Producció: Simon Chinn i Malik Bendjelloul. 

PRÒXIMA PEL·LÍCULA

Con la pata quebrada / Espanya, 2013 
Diego Galán  

A partir de fragments de 180 pel·lícules espanyoles de ficció i documentals, Galán segueix l’evolució de la imatge de la dona en el cine espanyol des dels anys 30 del segle passat fins a l’actualitat. 

Dia mundial de la violència contra la dona. 
Amb la col·laboració de l'Associació Matria.  







Tots a una veu

10 Novembre




     El projecte 
Tots a una veu és una pel·lícula coral que sorgeix en un moment de crisi en que l’audiovisual valencià sembla condemnat a l’extinció. La iniciativa naix d’un equip de professionals que decideix unir forces per a produir una pel·lícula de forma totalment independent amb l’únic objectiu de reflexionar al voltant dels temes que ens preocupen i que poguera visionar-se en tants espais com fóra possible.
A partir d’aquesta proposta es va anar generant tot un equip de treball on, diferents professionals de l’audiovisual, col·laboraren activament amb el seu temps, la seua feina i també el seu equip tècnic. Des d’un primer moment es va decidir dur a terme el projecte sense ajudes ni subvencions de cap tipus, això suposava assumir els costos que els distints rodatges pogueren originar i també treballar amb una sèrie de limitacions. Per això mateix, si ha sigut possible finalitzar amb èxit el projecte, és gràcies al fet que tots els professionals treballaren de forma altruista, assumint com a propi l’esperit inicial del projecte.
La unitat d’aquestes veus ha donat origen a un projecte comú compost per 10 curtmetratges diferents. 10 visions cítriques sobre l’actualitat de la Comunitat Valenciana amb l’únic objectiu de reflectir la València que nosaltres vivim. Nosaltres hem arribat fins ací, hem aconseguit acabar la pel·lícula; el següent pas és que tu la veges.
La pel·lícula es va estrenar el 12 de setembre de 2013 al Centre Octubre de Cultura Contemporània i està disponible on-line de forma gratuïta des del 9 d’octubre del mateix any.
 HYPERLINK "http://totsaunaveu.es/"http://totsaunaveu.es/

GUIONISTES VALENCIANS, TOTS A UNA VEU
Diuen que han tocat fons i que ara cal alçar-se. 12 guionistes treballen des d’abril en 11 curts on l’educació, la sanitat, els aeroports sense avions o l’atur al País Valencià són tractats des d’un punt de vista personal. Peces d’un trencaclosques que s’encaixaran en la pel·lícula Tots a una veu, obra de pressupost zero que estarà enllestida al febrer. 
L’objectiu del film és la denuncia. Per això, i per ser un himne molt cantussat per un sector de la nostra societat, el que realment pretenen els seus directors és remoure encara més els estómacs de la València que l’entona. Guadalupe Sáez i Rafa Ferrero decidiren no comptar amb cap ajuda ni subvenció econòmica per diverses raons. La més important, el temps. “Era necessari fer-ho i era necessari fer-ho ja”.
Cap dels dos és partidari del treball no remunerat però, en aquest cas, el projecte mereixia ésser l’excepció, de fet va rebre una gran acollida. Davant la situació econòmica actual al País Valencià arribaren a la conclusió de que calia fer alguna cosa. “I el que nosaltres sabem fer és contar històries”.
Per a Guadalupe, aquest llargmetratge és la consecució d’un deute que l’audiovisual valencià tenia amb la societat. “Al món del teatre valencià sí s’han llençat missatges però l’audiovisual tenia eixa espineta clavada”. Amb Tots a una veu s’està saldant un deute.
El problema en el cas valencià és doble, assevera Rafa. “A València no hi havia pràcticament productores que no treballaren per a Canal 9 pel que mai s’han preocupat per fer productes competitius a nivell estatal”. Ara, amb un ERO a RTVV, que suposarà més de 1.000 persones a l'atur a aquestes productores els queda poca cosa a fer, lamenta.
Una situació que s’agreuja, reconeix Guadalupe, si ampliem el camp visual. “En només huit anys la Generalitat ha tancat sis teatres, quasi un per any. La cultura es mor i a nivell institucional no es fa res”. No podem oblidar, matisa Rafa, que estem parlant d’una industria que dona de menjar a molta gent, no només als “alternatius culturetes” que volem escriure. S’estan rodant els millors vídeos de boda de la història. Gent amb milers d’hores d’experiència en cinena i televisió es dedica a gravar bodes. Hui en dia ser guionista implica fam”.
Davant aquesta situació els més optimistes advoquen per l’associacionisme i la lluita contínua. Per a Guadalupe, no s’ha de deixar que des de les altes esferes es carreguen els nostres drets. “Hem de fer, hem d’estar i cal lluitar”.
Des dels múltiples debats i converses que es porten a terme en l'Associació de Guionistes Valencians a la qual pertany Rafa Ferrero es parla molt d’un canvi en la forma de funcionar del sector cultural. L’aparició d’Internet com una alternativa als grans conglomerats d’intermediaris està suposant una revolució en el món audiovisual.
La desaparició dels agents que impedeixen que la cultura brolle del creador al ciutadà de manera directa és la raó per la qual volen que aquest film acabe essent públic a la xarxa. La dificultat està en trobar la rendibilitat: “Viure d’internet hui per hui encara és difícil, però som conscients que deuria hi haure un canvi en el sector audiovisual”.
Una vegada finalitzen els rodatges Paco Barreda serà l’encarregat d’unir les històries. Argumentalment el nexe és la localització (País Valencià) i el missatge, la denuncia. Malgrat ser curts diferents amb guionistes distints i històries paral·leles, el llargmetratge comptarà amb una sèrie d’elements que jugaran amb l’espectador i  que afavoriran la continuïtat amb el muntatge. “El que volem és que arribe a la gent”.
Per a Guadalupe i Rafa fer aquest tipus de treball va més enllà d’un simple entreteniment. Tots dos van a acabar l’any havent rodat una pel·lícula i açò ja són paraules majors. “El que no s’ha de fer és parar perquè si ho fas t’entren ganes de treballar de cambrer cobrant cinc euros l’hora”. 
Amb aquest tipus de projectes els guionistes i altres professionals del sector poden mantenir-se en contacte amb allò que volen fer. Reconeixen que continuar amb Tots a una veu i veure’l realitzat els aporta “dignitat”, més que un sou a final de mes. Són moltes les alegries que s’han emportant des que ha començat el procés de rodatge. Els col·laboradors no han parat de créixer des del primer dia. “Hem tingut molta sort amb tot l’equip que s’ha implicat des del primer moment. Açò t’agrada, et plena i és preciós”.
Beatriz Pascual ( HYPERLINK "http://www.nonada.es/"www.nonada.es 03/10/2012) 

L'AUDIOVISUAL VALENCIÀ ES REIVINDICA I S'UNEIX PER A FER CRÍTICA SOCIAL
El sector audiovisual valencià ha estat, sens dubte, una de les víctimes de l'esfondrament de Ràdiotelevisió Valenciana (RTVV). La fallida econòmica després d'anys d'una gestió econòmica calamitosa no ha acabat només amb un expedient de regulació d'ocupació que ha afectat bona part dels treballadors de la ràdio i la televisió públiques del País Valencià, sinó que ha arrossegat en la seua caiguda productores i empreses de doblatge que tenien en l'ens públic el seu principal (o únic) client. 
Enmig d'aquest panorama, un grup de professionals del sector que estaven aturats va decidir fa un any engegar el projecte col·lectiu Tots a una veu, una pel·lícula col·lectiva que té per títol un vers de l'himne oficial de la Comunitat Autònoma Valenciana i que està composta per deu curtmetratges crítics amb la situació econòmica, social i política del País Valencià. L'estrena tingué lloc el passat 12 de setembre a l'Octubre Centre de Cultura Contemporània de València.
“Volíem continuar fent el que sabem fer, treballant, si bé no ho hem fet en les condicions ideals”,  explica Guadalupe Sáez, una de les seues impulsores. Tots a una veu s'ha realitzat en molt poc de temps, sense cap tipus d'ajuda pública i la gent que hi ha participat -entre ells moltes cares conegudes del teatre i la televisió- ho ha fet de manera gratuïta, per la qual cosa tos els passis que se'n facen seran de bades.
“Hi ha gent que porta molts anys fent crítica social [al País Valencià] des de sectors com la literatura o el teatre, amb obres de molta qualitat com Zero responsables -sobre l'accident del metro de València- o Valèntia”, assegura Sáez. Ara arriba el torn del sector audiovisual que, tot i les precaucions d'aquesta guionista i dramaturga (“no sé si podrem fer-ho tan bé com s'ha fet en el teatre”), amb Tots a una veu segueix la mateixa línia de denúncia política de la realitat valenciana.
Les històries que conten els diferents curts -majoritàriament en castellà- són ben variades i l'únic punt en comú és la crítica: hi ha la crisi familiar que pateix una consellera de Cultura que es veu obligada per la normativa europea a escolaritzar les seues filles en una escola pública (Dimitir o no dimitir); el recorregut frenètic que fa un home pels saturats hospitals públics de València buscant la seua parella a punt de parir (Fallada d'inducció); un programa fictici de venda per televisió que ofereix una targeta per a pagar suborns sense ser descobert (Smart Money); o les conseqüències que té la passivitat per a un ciutadà que mai no ha protestat (Judici inicial).
El resultat de tot plegat és una obra condicionada per la precarietat material amb què ha estat bastida i, com acostuma a succeir en les creacions col·lectives, la qualitat de la qual oscil·la segons la peça. Però els grans encerts de Tots a una veu són, d'una banda, fer riure l'espectador al temps que assenyala sense contemplacions alguns dels principals mals de la societat valenciana; de l'altra, contribuir a obrir el camí perquè el cinema siga al País Valencià una eina de conscienciació social -com ha fet darrerament el teatre-.
Borja Català València ( HYPERLINK "http://www.laccent.cat/"www.laccent.cat)


LA FITXA
Yo fui Darth Vader. Direcció i Guió: Paco Barreda.
335. Dir.: Paco Barreda i Guadalupe Sáez
Fallada d'inducció. Dir.: Mertxe Aguilar i Paco Barreda
El juicio inicial. Dir.: Mar Solana i Paco Barreda
Dimitir o no. Dir.: Paco Barreda i Carmen Valera
Smart Money. Dir.: Nacho Díaz i Juan Antonio Cerezuela
I tu de què rius? Dir.: José Ramon Carralero
Haciendo de Valencia nuestro hogar. Dir.: Néstor Vilar i Alfonso Suárez 
Què és un guitar Hero? Dir.: Óscar Bernàcer
Salnitre. Dir.: Òscar G. Romà


PRÒXIMA PEL·LÍCULA

SEARCHING FOR SUGAR MAN / Suècia, 2012
Malik Bendjelloul

A finals dels anys 60, un misteriós músic va ser descobert en un bar de Detroit per dos productors que van quedar enamorats de les seues melodies commovedores i de les seues lletres profètiques. Van gravar dos discos que ells creien que situarien l’artista com un dels més grans de la seua generació. No obstant això, l’èxit mai no va arribar. De fet, el cantant va desaparéixer en la foscor. Mentre la figura de l’artista es perdia en l’oblit, un dels seus vinils va arribar a la Sud-àfrica de l’Apartheid, s'hi va multiplicar per tot el país en gravacions pirates, i durant les dues següents dècades Rodríguez es va anar convertint en un fenomen, en una icona de la llibertat i el "antiestablishment". Molt de temps després, dos fans sud-africans es van encabotar a esbrinar què va passar realment amb el seu heroi. La seua investigació els va conduir a una història encara més extraordinària sobre el mite de l’artista conegut com "Rodríguez". Aquesta és una pel·lícula sobre l’esperança, la inspiració i el poder de la música.