ENTREVISTA AMB VALENTÍ FIGUERES I JORDI COLLADO
Què és eixe ‘efecte K’ del títol?
V.F.: El efecto K és una pel·lícula realment estranya. Tracta sobre les avantguardes soviètiques i el moment de les utopies socials en els anys 20 i com es van traslladant al nostre segle. Tracta sobre la manipulació de la imatge. L’experiment Kuleshov es tractava d’una imatge d’una cara d’un actor totalment impassible, li poses al costat una foto d’un plat de menjar i el públic el que veia era fam. Però si a eixa cara li poses al costat un taüt, el que veia era pena. El concepte és que les imatges es contaminen per les imatges que estan al costat i prenen nous significats. Això es trasllada a la societat. Hi ha un 'efecte K' social de manipulació. Stalin va ser un gran manipulador de la imatge, ja que va fer esborrar de les fotos als seus excamarades quan van caure en desgràcia.
Jordi, Com va ser interpretar a Stranky?
J.C.: Va ser una experiència brutal. Va ser totalment diferent de tot el que havia fet fins ara. Per a construir el personatge vam fer un treball d’estudi molt important amb Valentí. Jo vaig treballar amb ell a pesar que hi havia un coach en el rodatge, i ell em va transmetre tota eixa emoció i tot el que es movia al voltant d’eixe personatge per a poder encaixar-lo en la realitat. Havíem de fer que l’espectador s’estiguera preguntant si això que veu era realitat, si era mentida… La pel·lícula té molts plans subjectius perquè realment és la història d’ell. En una part de la gravació estàvem tots molt estrets en una escala i vaig demanar a Valentí que em deixara la càmera per a gravar… i a ell li va agradar.
V.F.: Ell es va convertir un poc en el personatge i en l’operador de càmera. Des del seu punt de vista, ell era un creador també. Jordi va anar proposant coses que nosaltres véiem magnífiques. Hi havia coses com les seues cames, les seues sabates… que només es podien filmar des del punt de vista del protagonista, no des del de l’operador de càmera que estava desplaçat per a captar la seua visió.
27 festivals, tots els premis que heu guanyat són internacionals…, Per què vos premien més en l’estranger que ací?
V.F.: No ho sé. Jo crec que Espanya està en una greu depressió i està en un moment de la seua història que és un gran apocalipsi per a la cultura, per a l’art, per al teatre… Això ens està afectant perquè creiem que no hi ha eixida i jo crec que sí que n’hi ha. Espanya té uns festivals i eixos festivals tenen unes necessitats. En el Festival de Màlaga pots veure que hi ha moltes pel·lícules sobre l’amor i això a mi m’estranya. S’està fent molt tipus de cinema però només es veuen comèdies sobre l’amor. En època de crisis les comèdies i les pel·lícules sobre l’amor són consumides massivament .
J.C.: Ens quedem sorpresos per l’acollida que va tindre la pel·lícula a Mèxic. La gent s’acostava per a preguntar-nos coses sobre la pel·lícula, però preguntes interessants, més enllà de les preguntes estàndard. I era públic normal, que venien com a espectadors. Véiem l’interés i ens vam quedar al·lucinats.
Què t'ha portat a saltar a la ficció després de tants anys dedicat al documental?
V.F.: La ficció té uns mecanismes de narració que fa més real el producte. El documental és real, però la ficció té majors armes creatives per a contar les coses. El efecto K és una pel·lícula difícil, complexa, amb profunditat, que requereix que l’espectador es pregunte coses. Busca que el cine no siga només entreteniment, sinó una eina de coneixement. En la pel·lícula, un 60% la van construir els actors i l'altre 40% són pel·lícules casolanes de l’època. Enllaçar les dues coses era part del repte.
No deu de ser fàcil enllaçar eixa realitat amb la ficció.
V.F.: Clar. Nosaltres vam explicar a tots els actors quin va ser el moment en què vivien els seus personatges. Eren els anys 20 i els anys 30 i hi havia il·lusions, com ara també n’hi ha. Llavors ells van haver d’interioritzar-ho i intentar expressar-ho. No era una posició fàcil perquè són èpoques totalment oblidades.
J.C.: Jo crec que si no és a través de la ficció, la història que volia contar Valentí no es podia contar, perquè l’eslògan de la pel·lícula que és “el passat és imprevisible” necessitava del prisma de la ficció. La història que t’han contat a tu, pot canviar molt depenent de qui te l’haja contada.
Com arriba la història de Stransky a les teues mans?
V.F.: Perquè me la invente. El personatge és totalment fictici. El que fem és posar en la pel·lícula una veritat i una falsedat, com es pot posar en una imatge, i eixe discurs genera veritats. A vegades pots posar una falsedat i una falsedat per a obtindre una veritat. Va existir l’amic d’Eisenstein? Sí, era Strauss. És Stransky Strauss? Sí fins un cert punt, perquè es fa actor i es fica a espia. Nosaltres vam fer una derivació: Els fets són vertaders? Sí, però els van fer altres persones en altres moments.
J.C.: Per als que vegen la pel·lícula i es queden amb fam, hi ha un web (http://www.quienesmaximestransky.com/) on se'n pot trobar més informació.
V.F.: Vam fer una campanya viral en què vam infectar els fòrums d’història amb documentació falsa. La història és que una xica que està en l'atur troba unes bobines en una casa abandonada de València. Les bobines eren de l’època de Stransky, quan va intentar matar Cipriano Mera. Llavors va traient imatges de les bobines i les va posant en els fòrums. Ho vam fer durant tres setmanes abans del festival de Gijón, amb 30.000 visites, creant una expectació sobre aquell personatge.
El cine d’espies sempre és un bon reclam per a la cartellera. Sent com és complicat competir amb grans produccions… Veus la teua pel·lícula amb recorregut en sales espanyoles?
V.F.: A veure, ara mateix hi ha un oligopoli respecte a les sales de cine. Acaba de caure Alta Films, una notícia terrible per als amants del cine europeu. Les sales que queden estaran en grans centres comercials dominades pel mercat nord-americà. Per tant veurem menys cine espanyol, menys cine europeu, i com menys hi haja, menys indústria es produirà perquè no hi ha sales on exhibir-les. Crec que podrem estrenar-la a Barcelona, Madrid, València i Bilbao, amb sis o set còpies. Sabem que no és una pel·lícula de masses. És una pel·lícula complexa, d’autor, de la qual estem molt satisfets, i que ha tingut bona crítica. S’estrenarà? Potser sí, però amb poc recorregut, dues o tres setmanes. El mecanisme del cine espanyol no hi dóna més ara mateix.
Heu pensat altres vies de distribució?
V.F:. Hem mirat les plataformes on line, però el Ministeri ens obliga a estrenar-la un mes després d’estar a les sales de cine perquè rebem subvenció. Sabem que el Ministeri està intentar canviar esta situació, però açò portarà un temps. Nosaltres ja estem contents. Hem guanyat set premis internacionals, hem estat en 27 festivals, ens n’anem a Montreal, a Chicago, a Brussel·les, a Hong Kong… Nosaltres volem que la pel·lícula es veja i que la gent veja que hi ha un altre cinema.
Sara Peláez HYPERLINK "http://novemagazine.es/festival-de-malaga-2013-entrevista-valenti-figueres-y-jordi-collado-el-efecto-k/"http://novemagazine.es/festival-de-malaga-2013-entrevista-valenti-figueres-y-jordi-collado-el-efecto-k/
Valentí Figueres va fundar el 1996 la productora Los Sueños de la Hormiga Roja i des de llavors està produint documentals d’investigació històrica. En aquests 15 anys de treball ha anat construint-se una carrera admirable en els documentals i amb Vivir de pie. Las guerras de Cipriano Mera (2009) va guanyar més de 10 premis en més de 40 festivals. Amb El efecto K. El montador de Stalin s'atreveix a fer un pas més ja que es tracta del seu primer llargmetratge de ficció, encara que no pot evitar que se li note el seu bon ofici en el món del documental. Fins i tot abans de rodar la pel·lícula ja aconseguia premis amb aportacions econòmiques al seu guió, que van ser vitals per a finançar-ne el rodatge posterior. Encara així va necessitar un any per a reunir el pressupost per a arrancar la pel·lícula, que va suposar dos mesos de rodatge, tres de muntatge i un poc més de quatre dedicats a la música.
L'espurna que encén El efecto K. El montador de Stalin sorgeix acabant el seu documental Vivir de pie, on el propi director descobreix el valor de les home movies, o gravacions casolanes. En eixes cintes del segle passat es troba no sols reunions familiars, sinó també una memòria en brut d’un espai, d’un temps. A Toulosse es va descobrir que alguns exiliats a França havien guardat un bon nombre de bobines amb home movies que ajudaven a entendre millor alguns aspectes de l’Europa del segle XX, més concretament del que s'anomenava l'U.R.S.S.
Valentí Figueres va aconseguir reunir més de 600 d’estes gravacions casolanes i amb elles pràcticament omple la meitat d'El efecto K. Gràcies a la vivència personal del director a l'U.R.S.S. va conéixer prou bé “la història dels esborraments”, aquells que van ser eliminats de fotografies i de la memòria col·lectiva per com eren d’incòmode per als governants de l’època. Valentí Figueres sent admiració per les “no veus” que van sacrificar les seues pròpies vides, i aprofita esta pel·lícula per a retre'ls el seu particular homenatge i recuperar eixa memòria que els poderosos no han evitat que haja sigut conservada i transmesa oralment, al marge de la versió oficial.
Amb tots aquests elements es construeix una història de ficció que s’aprofita de les gravacions casolanes, la manipulació i el muntatge promogut pels governs soviètics de l’època i moltes històries reals de personatges ben coneguts en la història. Però és una història fictícia on l’espectador ha d’adoptar un paper actiu preguntant-se en cada moment si el que està veient va ser real o no. La pel·lícula no respon preguntes sinó tot al contrari, les planteja perquè l’espectador reflexione com el passat pot ser manipulat, i com els sers humans participen en aquest procés.
A través de la història dels cineastes Maxime Stransky i Sergei Eisenstein no sols recorrem el Moscou de 1920, sinó el crack del 29, la Guerra Civil espanyola, la segona Guerra Mundial, el Hollywood daurat o la persecució de McCarthy als comunistes. Tot un decorat en esta road movie històrica per a parlar-nos no sols de la memòria, de la veritat i de la manipulació, sinó també dels dos vessants principals del cine: el cine ull i el cine dit. Maxime és la personificació del cine ull, del cineasta que utilitza les imatges per a mostrar el que hi ha; mentre que Sergei és el seu anàleg en el cine dit, un cineasta que entén que les imatges es poden muntar per a subratllar o transmetre un missatge. Una diferència que arriba als nostres dies com el documental i la ficció. Durant les més de dues hores de metratge podem veure com els dos vessants s’encreuen i es mesclen, i això constitueix un dels aspectes més interessants de la pel·lícula.
Un altre aspecte a ressaltar és el diferent tractament de la imatge segons la dècada que anem recorrent junt amb els protagonistes: així el gra dels anys 20s, el technicolor en els 50, el color i l’aspecte de la guerra en els 40, etc. Un treball molt minuciós que farà les delícies dels que aprecien els xicotets detalls.
El efecto K. El montador de Stalin és una verdadera joia. Un diamant que no és per a res brut, sinó que està perfectament polit. Sense cap dubte Valentí Figueres ha parit una de les millors pel·lícules de la temporada i un veritable luxe per al cine espanyol.
Alejandro Contreras (17 mayo de 2013, HYPERLINK "http://revistatarantula.com/el-efecto-k-el-montador-de-stalin-de-valenti-figueres/"http://revistatarantula.com/el-efecto-k-el-montador-de-stalin-de-valenti-figueres/)
LA FITXA
Espanya, 2012. 129 minuts
Director: Valentí Figueres. Guió: Helena Sánchez Bel i Valentí Figueres. Fotografia: Pablo García. Música: Luís Prado Rodero. Productors: Juan S. Mas i Valentí Figueres.
Intèrprets: Jordi Collado (Maxime Stransky jove), Valentí Piñot Duxans (Maxime Stransky adult), Anthony Senen (Eisenstein jove), Joan Raga (Eisenstein adult), Marisa Ibáñez (jove Kalina), Victoria Cuevas (Gladys), Antonio Bachero (Stalin).
PRÒXIMA PEL·LÍCULA
EL IRLANDÉS / Irlanda, 2011
John Michael McDonagh
Un policia irlandés poc ortodox es veu forçat a col·laborar amb un agent del FBI per a investigar un assumpte internacional relacionat amb les drogues. Una comèdia negra corrosiva i insolent.