VIATGE AMB NOSALTRES
Parlar de la capacitat camaleònica de Michael Winterbottom, d’un estil que és una falta d’estil, no sols és caure en l’obvietat sinó en la repetició. Però, ja es veu, sempre tornem als llocs comuns. Una cosa que no es comenta tan sovint a propòsit del seu cinema, i ací sí que podem rastrejar una característica autoral, és el respecte, quan no directament l’afecte, que manifesta pels seus personatges. Tot això a compte de The Trip, experiment curiós per diversos motius. En primer lloc, per tractar-se en realitat d’una minisèrie de sis capítols (de la qual es planeja una pròxima continuació), de la qual la pel·lícula és com un resum. En segon lloc perquè ha tardat tant a arribar a les nostres pantalles que ho fa quan es planeja una seqüela i quan Winterbottom ja ha rodat altres quatre obres no estrenades, inclosa Everyday (2012), vista i comentada en l’article sobre el recent Festival de Cinema Independent de Barcelona. En tercer lloc, per la seua mateixa naturalesa.
Winterbottom ha treballat la hibridació entre el documental i la ficció en modes diversos i opcions diferents. Va aplicar descripcions d’ambients amb aires documentals a ficcions de base social, com la meravellosa Wonderland (1999) o la sensual Gènova (2008). Va prendre opcions menys originals i amb resultats desiguals en Camino a Guantánamo (2006), que semblava un pobre docudrama, i La doctrina del shock (2009) on treballava el reportatge en l’època de la indignació i la crisi. Però, molt especialment, va poder elaborar ficcions que pareixien incloure la vida mateixa en les que potser són les seues millors obres en el que portem de segle, 24 Hour Party People (2002) i In This World (2002) on realment era difícil de distingir en determinats passatges què estava planificat i què estava captat de la realitat, tant en les festes rave i els platós de televisió, en el primer cas, com dels carrers d’Àsia o d’Europa en el segon.
Tristram Shandy: a Cock and Bull Story (2005) va ser una altra de les variants d'eixes hibridacions on, prenent com a pretext l’intent de rodatge d’una novel·la considerada infilmable (The Life and Opionions of Tristram Shandy), s’enfrontava al desmesurat ego d’un actor, Steve Coogan, i a totes els seus neures. Cinema dins del cinema i sobre el cinema i, alhora, reflexió sobre la interpretació. Coogan i Rob Brydon, el coprotagonista, s’enfrontaven com a personatges i com a actors en un duel que desbordava la pel·lícula, i eixe era el seu eix, el seu mèrit i la seua nèmesi. Una pel·lícula que es veia massa artificial malgrat la llibertat d’improvisació de què havien gaudit els actors. Winterbottom havia treballat amb tots dos prèviament (la citada 24 Hour Party People) i els recupera per a esta sèrie en què Coogan rep l’encàrrec de The Observer per a efectuar una crònica d’una sèrie de restaurants rurals de luxe d’Anglaterra. Privat de la companyia de la seua nóvia, Coogan opta per enrolar el seu millor amic, pare recent, com a company, escorta i grumet. Com que Coogan i Brydon són vells col·legues, ambdós actors televisius, excel·lents imitadors i grans còmics, és d’imaginar que el rodatge ha sigut un encadenat d’anècdotes divertides i de companyonia. Siga o no cert, The Trip revela prompte que l’encàrrec de crònica de restauració no és més que un macguffin culinari. Els dos personatges es desplacen en tot terreny, arriben al restaurant, Coogan coqueteja amb la recepcionista, mengen o sopen enmig de contínues referències (i autoreferències) a la interpretació i a intèrprets britànics i es giten (Coogan acompanyat, Brydon cridant a la seua família). Les seqüències gastronòmiques ignoren quasi totalment l’elaboració del menjar en un muntatge molt picat i els personatges semblen burlar-se de les presentacions dels maitres amb la seua actitud impàvida. The Trip se centra, de fet, una vegada més, en l’enfrontament entre una personalitat abrasadora i un camaleó que sembla indemne a les agressions verbals i els menyspreus del seu company. Amb una subtilesa limitada per les exigències de la producció serial televisiva, Winterbottom revelarà en el personatge de Coogan un egoisme absolut, un ego insatisfet per no haver sigut reconegut com a gran actor (com succeïra amb el seu referent immediat, l’immens Peter Sellers, còmic i actor reconegut per públic, crítica i indústria) i no optar a grans papers cinematogràfics. D’una manera que acaba sent massa mecànica, Winterbottom disminueix les capacitats donjoanesques de Coogan per a revelar la seua frustració, el seu complex d’inferioritat i una terrible soledat que confronta amb la bonhomia i la felicitat paternal de Brydon. I ací radica un dels mèrits de l’obra, marca de la casa. La seua capacitat de mostrar simultàniament les dues cares de la moneda. La constant capacitat de Winterbottom per criticar i respectar, de posar en evidència però permetre mantindre la dignitat. Si bé Brydon es limita a les imitacions, a la recreació més que a la creació, és un personatge íntegre, seré. Si bé Coogan és un egocèntric insuportable, és un tipus honest que es deixa ensenyar pel seu amic…
No obstant això, tal com fera en Tristram Shandy, Winterbottom ens deixarà amb el dubte, és el Coogan real el que s’analitza en pantalla o és un personatge creat pel Coogan actor? Winterbottom no aprodundeix en esta dualitat ni ens permet anar més enllà de l’anècdota. El que en Tristram Shandy apuntava en complexitat es revela ací més pla. Les contínues imitacions de Brydon (brillantíssim interpretant al Michael Caine de diverses èpoques, a Hopkins, Moore, Pacino o McKellen) són admirades, comentades o discutides per Coogan i constitueixen el cos dramàtic d’una altra pel·lícula sobre actors i sobre l’actuació. L’acostament humanista als dos personatges farà que el resultat siga certament disfrutable, tan insuficient com agradable, tan incomplet com interessant; però, desafortunadament, repetitiu en la seua construcció i en la seua ambició, de manera que queda per davall de les altres hibridacions mencionades. Winterbottom acaba de preparar The Look of Love, una altra obra amb Coogan sobre un personatge real del show bussiness anglés i haurem de veure si s’acosta més a 24 Hour Party People en objectius i sobretot en resultats.
Antoni Peris i Grao ( HYPERLINK "http://miradas.net/blog/2013/05/28/the-trip/"http://miradas.net/blog/2013/05/28/the-trip/)
RUTA PEL CAMP
No sorprén descobrir en feliç compromís amb les claus de la nova comèdia algú com Michael Winterbottom, icona de la simptomàtica autoria líquida dels nostres temps –en la mateixa mesura en què podrien ser-ho Soderbergh o Danny Boyle, la identitat de la qual es defineix en la perpètua transformació-. Winterbottom sembla haver trobat en Steve Coogan alguna cosa semblant al que Kubrick va trobar en Peter Sellers: un portent de flexibilitat interpretativa, lliure de tota afectació, que podia ser subtilment desplaçat dels registres còmics als dramàtics. En la seua heterodoxa adaptació de la inadaptable Tristram Shandy de Lawrence Sterne, Winterbottom va descobrir la química entre Coogan i el seu company de repartiment Rob Brydon. Ací va sorgir el germen del projecte de la sèrie de sis episodis The Trip, produïda per la BBC, de la qual aquesta pel·lícula extrau el seu material.
The Trip conta la ruta gastronòmica per nord d’Anglaterra de la parella de còmics en un viatge finançat per The Observer: partint de la improvisació, la pel·lícula fa invisible la seua construcció còmica i funciona com a successora evolutiva de les comèdies Bob Hope i Bing Crosby , alhora que reflexiona sobre allò diví, allò humà, la nova cuina, els clarobscurs de la fama declinant, el feroç ego del còmic i el crepuscle post-romàntic dels paisatges que una vegada van recórrer Wordsworth i Coleridge. Brillant, subtil, magnífica.
Jordi Costa (EL PAÍS, 23 de maig de 2013)
COMPAÑEROS DE VIAJE
Palabras mayores, del gusto de la adusta tribu de los narratólogos, pero que aquí, quizá todavía bajo el influjo del maestro Sterne, se traducen en una propuesta divertida, cómplice y ligera. Habrá quien lo considere un plato de escasa sustancia -y tampoco andará errado- pero quien sepa encontrarle el gusto, tendrá una de las experiencias más deliciosas de la temporada.
La metáfora culinaria proviene de que, básicamente, se trata de seguir a Steve Coogan y Rob Brydon, haciendo de sí mismos, es decir, de actores, en el empeño de recorrer el norte de Inglaterra con el fin de reseñar para un periódico las virtudes de los restaurantes en los que van recalando.
Es pues una película del camino y, lo que a menudo es lo mismo, una película de colegas, pero en una versión posmoderna: no importa el destino, la misión no es urgente, no son expertos culinarios ni pretenden parecerlo... No es de ningún modo un viaje simbólico, iniciático, de reconocimiento; al final, Steve y Rob no descubren nada que no supieran, a saber, que se aguantan más bien poco pero les encanta discutir.
En esas tertulias-disputa es donde está el plato principal del menú: que si el sentido de la vida está en una canción de Abba (cómo no), que cuál de los dos imita mejor a Michael Caine o a James Bond, una delirante parodia del cine histórico.... Todo ello, parece, improvisado por unos actores en estado de gracia, unos perfectos compañeros de viaje.
Antonio Weinrichter (ABC, 24 de mayo de 2013)
HÀMSTERS A LA NÒRIA
No és casual que Steve Coogan i Rob Brydon es passen la mitat del metratge de The Trip fent imitacions de personatges famosos. Des de Richard Burton a Woody Allen, passant per Michael Caine, els dos còmics britànics comparteixen taula en una ruta gastronòmica pel nord d’Anglaterra sense que caiguen les màscares. A qui estan interpretant interpretant-se a si mateixos? Quantes capes de realitat i ficció existeixen en la proposta de Michael Winterbottom? Quant de si mateixos revelen en les escenes en què la rialla oficia d’escut protector i en les que, a soles, s’enfronten als seus fantasmes (Coogan) o demostren per telèfon el càlid afecte per la seua dona (Brydon)? Quant d'ells mateixos hi ha en la seua manifesta rivalitat, en la seua postissa i provisional amistat, en els seus comentaris a vegades insidiosos sobre els exquisits plats que mengen dia rere dia? Quant hi ha de si mateixos quan es converteixen en altres, que al seu torn juguen a convertir-se en altres?
Concebuda com una sèrie de sis episodis de mitja hora i condensada per a la seua exhibició en sales, en The Trip Winterbottom segueix preguntant-se sobre la prima línia que separa documental i ficció. Els seus vincles amb la pràctica d’un cert posthumor addicte a la improvisació o els seus pareguts amb les «bromantic comedies» americanes de Judd Apatow i coetanis són evidents, encara que el resultat, més prop del conceptual que del narratiu, a penes deixa espai perquè els actors s’isquen del seu estereotip.
The Trip és una pel·lícula a estones hilarants, a estones melancòlica, però aquest crític té la sensació que la impaciència innata de Winterbottom, el Takashi Miike del cine britànic, li impedeix anar més enllà del joc de màscares. El viatge acaba on va començar, i res ens indica que hi haja hagut cap evolució dramàtica en els seus protagonistes. Són com hàmsters donant voltes i voltes en la sénia de les seues gàbies.
Sergi Sánchez (LA RAZÓN, 24 de maig de 2013)
LA FITXA
Regne Unit, 2010. 107 minuts.
Direcció i Guió: Michael Winterbottom. Fotografia: Ben Smithard. Música: Michael Nyman. Productors: Andrew Eaton, Melissa Parmenter.
Intèrprets: Steve Coogan, Rob Brydon, Margo Stilley, Claire Keelan, Ben Stiller.
PRÒXIMA PEL·LÍCULA (9 de febrer)
MAPA / Espanya, 2012
León Siminiani
Un jove director espanyol és acomiadat del seu treball en televisió. Per a fer realitat el seu somni de fer cinema, viatja a l’Índia amb la intenció de fer el seu primer llargmetratge, però prompte descobreix que el que realment busca no està a l’Índia sinó a Madrid. Rodada durant diversos anys amb un pressupost molt limitat, és una espècie de "pel·lícula-diari" que narra en primera persona situacions de la vida quotidiana del realitzador.
