13 Abril
ENTREVISTA A WERNER HERZOG
Al llarg de la seua carrera, Werner Herzog havia investigat la vida de la gent de xicoteta estatura (También los enanos nacen pequeños), la dels sords i cecs (Tierra del silencio y la oscuridad), la dels veïns d’un volcà a punt d’entrar en erupció (La Soufrière), la dels nòmades del Sàhara (Wodaabe, pastores del sol), la dels budistes de l’Índia (La rueda del tiempo) i la dels que viuen en l’Antàrtida (Encuentros en el fin del mundo), entre altres formes extremes de la supervivència sobre la Terra (i també fora d’ella, com en el fals documental astronàutic The Wild Blue Yonder). Més recentment li va arribar el torn de prendre contacte amb els albors mateixos de la humanitat, en una cova ubicada al sud de França. Tot va començar amb una nota publicada en la revista The New Yorker, que donava compte, amb considerable retard, del descobriment d’una caverna, les pintures rupestres de la qual s’estimaven de 30.000 o 35.000 anys arrere: el doble d’antiguitat que les conegudes fins ara. Herzog va llegir l’article el 2008 i poc més tard ja estava en contacte amb el ministre de Cultura de França. Rendit per la seua admiració, Frédéric Mitterrand no va dubtar a concedir a l’autor de Fitzcarraldo el permís per a filmar en eixa gruta, a la qual durant tres lustres tenia permés ingressar només un reduït grup d’arqueòlegs, geòlegs i paleontòlegs.
“És el despertar de l’ànima humana moderna”, afirma Herzog en l’entrevista que segueix, meravellat encara per la trobada amb el que constitueix, fins al moment, la més antiga manifestació artística de l’home. No és que els zelosos custodis de la caverna hagen donat via lliure a Herzog i el seu equip. El realitzador va comptar amb només una setmana i jornades de quatre hores, per a transportar finalment l’espectador al que ell defineix com “una càpsula del temps, perfectament preservada durant 30.000 o 35.000 anys”. Junt amb Pina, del seu compatriota Wim Wenders –i, més recentment, Hugo, de Martin Scorsese, i, parcialment, Twixt, de Francis Coppola–, La cueva de los sueños olvidados, representa una de les avançades del que podria denominar-se “3D artístic”.
–Què va despertar el seu interés per les pintures de la caverna de Chauvet?
–Un conegut em va parlar de la nota de The New Yorker i immediatament vaig sentir un enorme interès per l’assumpte. Des de la preadolescència sóc un apassionat per l’art paleolític, quan vaig descobrir per primera vegada un llibre sobre el tema en una llibreria de Munic, on vaig nàixer i em vaig criar.
–El seu avi era arqueòleg, no?
–Sí, el seu nom era Rudolph Herzog. Al començament del segle XX, durant unes excavacions a Grècia, a l’illa de Kos, va trobar les restes d’un monument anomenat Asklepieion. Estava dedicat a Asclepios, el déu de la medicina per als grecs. Era com una mena d'hospital i centre de repòs. En la seua joventut el meu avi era un acadèmic especialitzat en cultura clàssica, ensenyava grec antic a la universitat. Però quan va descobrir, en un text antic una referència a l’Asklepieion, va decidir deixar arrere les seues classes i va partir a Grècia per buscar-lo, junt amb la meua àvia.
–Tornant a Chauvet...
–Descobrir eixa caverna va ser com ficar-se d’un sol colp en una espècie de museu paleolític perfecte. És com una càpsula del temps, perfectament preservada durant 30.000 o 35.000 anys. No sols això: la qualitat artística d’estes pintures, que estan entre les més primitives que mai haja produït l’home, és sorprenent. En veritat, davant d’estes pintures la pròpia noció de “primitivisme” sembla errònia: es tracta d’un art consumat, com si haguera sorgit ja totalment acabat. Veient-les, es té la sensació que el despertar humà no va ser quelcom gradual sinó abrupte, sobtat. Clar que l’abrupte és, en aquest cas, quelcom que va ocupar en total uns 20.000 anys d’història.
–Què va sentir la primera vegada que va entrar a la caverna?
–Uhhh.... El que vaig sentir és indescriptible... Un sentit de sorpresa, de meravella, que no té parangó. Això és el que volia transmetre a l’espectador amb la pel·lícula.
–A què es referix quan sosté que eixes pintures marquen el despertar de l’ànima humana moderna?
–Em referisc que són contemporànies de l’Home de Neanderthal, que era un caçador sense cap producció cultural. Pel que se sap, no va deixar pictogrames de cap classe, ni instruments musicals ni escultures. Res... Al mateix temps, aquests homes d’Aurignac desenrotllaven un art que encara hui ens sembla extraordinari. Vull dir: tal vegada el dia de demà ens assabentem que va haver-hi abans que ells altres homes fent pintura rupestre. Però fins que no sapiem això, aquests van ser els primers homes a produir manifestacions culturals.
–La sensació de moviment que transmeten les pintures el porta a caracteritzar-les com un possible proto-cine. Se sent hereu d’eixos antics pintors?
–En un moment de la pel·lícula parle sobre els brins de carbó que van ser trobades prop del que anomenem “Panell dels cavalls”, que servien per a il·luminar-lo. Eixos brins estan ubicats de forma tal que, en el moment d’encendre'ls, l’ombra de l’observador havia de projectar-se sobre la paret. La qual cosa dóna a pensar que eixa ombra va ser pensada per l’artista com a part del propi panell. De ser així, eixa posada en escena seria un precedent complet del cinema, ja que inclou les idees de representació, il·luminació i projecció, a la cerca d’aconseguir un efecte determinat.
–Per a poder filmar dins la cova va haver d’acceptar severes restriccions.
–Sí, i és comprensible. Tinga en compte que en altres cavernes, el turisme indiscriminat va obligar a tancar-les al públic. Vull dir, en el curs de les dècades la respiració humana, la transpiració, l'alè van anar afectant les pintures, i eixe dany és irreparable. És per això que per a poder entrar a Chauvet ens van fixar una sèrie de condicions innegociables: un equip tècnic de només quatre persones, només equipament autoritzat, xicotet i manual, tres panells de llums i un estretíssim pontet metàl·lic, que era l’únic camí que podíem seguir. De cap manera estàvem autoritzats a xafar el pis de la caverna o col·locar un trípode per a la càmera. Però a més hi havia restriccions de temps: només una setmana per a filmar, a raó de quatre hores diàries com a màxim.
–El tancament no es tornava aclaparador?
–Ocasionalment sí. En un sector de la caverna, on està el que s’anomena “Panell dels lleons”, el nivell de diòxid de carboni és perillosament alt. En altres parts hi ha radiacions prou considerables de gas radó, que afecta els pulmons. És un ambient prou tòxic i radioactiu.
–I a vosté no se li va ocórrer gens millor que filmar en 3D, que exigeix un equipament complex, més pesat que una càmera digital normal!
–Eixa idea se’m va imposar uns mesos abans de començar el rodatge, quan les autoritats que estan a càrrec de la caverna em van permetre visitar-la, només per una hora, per a planificar el rodatge. Allí vaig descobrir que les parets no eren planes sinó plenes de relleus, columnes, clavills, pendents, estalactites i estalagmites. Per tant, les pròpies pintures no es recolzaven sobre superfícies planes, sinó que s’adaptaven a eixes irregularitats. Aquells artistes les van usar, hauria de dir, aprofitant-les en funció expressiva. Allí va ser que vaig comprendre que l’única manera de donar compte d’això seria filmant en 3D.
–Quina és la seua opinió sobre l’explosió de 3D que està travessant la indústria del cinema?
–Sóc prou escèptic respecte als seus resultats. Crec que es tracta de focs d’artifici, i com a tals tendeixen a taponar el que li succeeix interiorment a l’espectador quan va al cine. Quan veiem una pel·lícula d’alguna manera la reconstruïm interiorment, creem com una segona pel·lícula, que és pròpia. Com més forts són els focs d’artifici, tenim menys possibilitats de fer-ho, i crec que això és el que s'esdevé amb el 3D.
HYPERLINK "http://www.pagina12.com.ar/diario/suplementos/espectaculos/5-23939-2011-12-30.html"Stephanie Wright ( HYPERLINK "http://www.pagina12.com.ar/diario/suplementos/espectaculos/5-23939-2011-12-30.html"http://www.pagina12.com.ar/diario/suplementos/espectaculos/5-23939-2011-12-30.html)
32.000 ANYS DE PEL·LÍCULES
En una de les seqüències de la inesgotable Roma, de HYPERLINK "http://www.imdb.es/name/nm0000019/" \n _blankFederico Fellini, els constructors d’una línia de metro descobrien una casa romana de dos mil anys d’antiguitat perfectament conservada a l’abric de la llum. S’establia una efímera comunicació a través del temps entre les mirades dels intrusos i els personatges dibuixats en els frescos que decoraven els murs… fins que la irrupció de l’aire exterior feia desaparéixer aqueixes imatges davant de l’ull de la càmera. A través de l’artifici, Fellini construïa un moment màgic sobre la fragilitat de la memòria i la implacable erosió del temps. En un cert sentit, La cueva de los sueños olvidados, de HYPERLINK "http://www.imdb.es/name/nm0001348/" \n _blankWerner Herzog, aconsegueix destil·lar la força i el sentit d’eixa escena en un ambiciós treball documental que transmet a l’espectador no sols el vertigen del temps, sinó també la sensació d’estar, per delegació, en un espai fràgil i sagrat: el lloc en què home -o el que acabaria sent l’home- va descobrir la transcendència i va exercitar per primera vegada, hi haja o no un déu, l’espiritualitat.
El lloc és la cova Chauvet, situada a Ardèche, al sud de França: una catedral del Paleolític, l’accés a la qual està vedat al públic general. Només els arqueòlegs i paleontòlegs que treballen sobre el terreny per a documentar i analitzar les restes fòssils i els objectes artístics trobats en el lloc hi tenen accés, però durant un nombre de jornades a l’any molt limitat i sota un estricte protocol de funcionament. Werner Herzog va aconseguir que el ministre de Cultura francés li concedira el permís per a entrar en la cova Chauvet amb un reduït equip de rodatge. Allí, junt amb les fascinants personalitats dels que hi treballen dialogant amb els albors de la humanitat, el cineasta va descobrir una cosa que pot sonar a boutade, però no ho és: les sofisticades pintures sobre les parets de la caverna, disposades sobre diferents plans i, sovint, creant la il·lusió del moviment de les figures, semblaven la demostració palpable que el cinema podia comptar amb 32.000 anys d’antiguitat. El moviment de les torxes sobre eixes escenes disposades en relleus rocosos com una superproducció precinematogràfica per a una sensibilitat cromanyona.
Reticent a usar la tecnologia 3D, Herzog va ser convençut pel seu director de fotografia per a rodar la pel·lícula en tres dimensions, decisió que va obligar a modificar l’equip de càmeres per a adaptar-les a les exigències de l'espai. Si a Pina, Wim Wenders usava el 3D per a ser fidel al pols amb l’espai que mantenia el cos dels ballarins, ací Herzog aconsegueix l’efecte prodigiós de traslladar-nos al lloc secret en què mai podrem entrar, però en el que vam començar a ser el (millor) que som.
Jordi Costa (EL PAÍS, 22 de juny de 2012)
LA FITXA
CAVE OF FORGOTTEN DREAMS. Canadà, EUA, França, Alemanya i RU, 2010. 90 minuts
Direcció i Guió: Werner Herzog. Fotografia: Peter Zeitlinger. Música: Ernst Reijseger. Producció: Erik Nelson i Adrienne Ciuffo.
PRÒXIMA PEL·LÍCULA (27 d'abril)
LA GRAN BELLEZA / Itàlia, 2013
Paolo Sorrentino
A Roma, durant l’estiu, nobles decadents, arribistes, polítics, criminals d’alta volada, periodistes, actors, prelats, artistes i intel·lectuals teixeixen una trama de relacions inconsistents que es desenrotllen en fastuosos palaus i viles. El centre de totes les reunions és Jep Gambardella, un escriptor de 65 anys que va escriure un sol llibre i practica el periodisme. Dominat per la indolència i el tedi, assisteix a esta desfilada de personatges poderosos però insubstancials, buits i depriments. La pel·lícula europea més premiada de 2013.
